La precampanya electoral està servint -una vegada més i en van mil- perquè alguns partits polítics prenguen posició de nou enfront del mal endèmic que pateix Catalunya. Aquest mal no és ni la sequera ni la manca alarmant d’inversions en energies renovables, malgrat que tot apunta que ja els en poden considerar. El mal endèmic, vitalici i hereditari dels catalans és el finançament.
Segons les darreres dades que ha fet públiques la Generalitat i que ni el PSOE ni el PP accepten, el dèficit fiscal anual de Catalunya se situa com a mitjana en les darreres dues dècades en els 20.000 milions d’euros anuals. No són només els partits sobiranistes o els independentistes els que fa anys que denuncien aquesta gravíssima descompensació. Hi ha agents econòmics que podrien considerar-se des del centre peninsular més imparcials que n’assumeixen la demanda. Però tant se val. Els governs de Jordi Pujol van pactar amb el PSOE i amb el PP una sèrie de pedaços que en moment de l’aplicació es van demostrar d’escassíssima volada i repercussió. Els dos tripartits -assessorats per les bones intencions del conseller Antoni Castells- es van pensar que el nou Estatut resoldria la qüestió i van arribar també a nous acords que van acabar sent tan ineficaços com els primers. Després Artur Mas ho va intentar de nou i Mariano Rajoy li va fer veure que ni era el moment ni ell la persona per reconduir el greuge.
El procés independentista va ajornar l’exigència perquè unes altres prioritats, més ambicioses, van substituir-la. La llei de finançament autonòmic va caducar i no hi ha hagut manera d’afrontar el problema amb un mínim de resultats. El govern de Pedro Sánchez, això sí, hi ha aplicat uns pedaços, amb els quals, a més, ha intentar acontentar totes les parts, els governs autònoms que gaudeixen d’un superàvit fiscal i els que pateixen el dèficit.
El nou moment polític que viu Catalunya ha fet que algun partit independentista -com ara, Esquerra- i algun altre exsobiranista -com ara, el PSC- hagen recuperat la demanda. El candidat republicà, Pere Aragonès, proposa una fórmula encara imprecisa que ha volgut definir com “finançament singular” i els socialistes afirmen que estan mirant d’afinar-ne la fórmula final, que hauria d’incloure un consorci tributari entre les dues administracions i el respecte al principi d’ordinalitat.
El Partit Popular no diu res que puga ser tingut en compte i Junts encara es mou en àmbits maximalistes.
El punt que clama més al cel en tota aquesta qüestió és que els agents -sobretot, econòmics- que en els darrers anys més han criticat el procés i han retret als partits independentistes els efectes hipotèticament perversos que ha tingut la seua acció política han estat incapaços de millorar aquells aspectes negres en la relació de Catalunya amb l’Estat que podrien haver donat força a l’alternativa que representen.
El problema de les noves demandes que ara plantegen Esquerra i el PSC és que no són creïbles. I no ho són encara que els dos partits proclamen que han arribat a acords en aparença més transgressors, com ara la llei d’amnistia. L’aprovació d’un model de finançament que no resultara tan lesiu com l’actual per als interessos dels catalans hauria d’implicar la decisió per part del govern de l’Estat d’actuar de manera bilateral. Tot el que passe pel Consell de Política Fiscal i Financera i depenga de l’acceptació dels altres governs autònoms, siguen del PP o siguen del PSOE, està condemnat a l’esterilitat. Fum de botges.
Més que proposar un nou model -una manera eficaç d’acabar o almenys de rebaixar el dèficit fiscal-, els partits catalans -sobretot aquells que poden influir en els seus homòlegs espanyols- haurien d’explicar-ne el com. Quin sistema el farà efectiu contra el mur hispànic que ho ha impedit fins ara. Un finançament més just per a Catalunya comportaria un revulsiu en tot el teixit econòmic i de serveis i equipaments públics. Però els fracassos han estat tan frustrants fins ara, que ningú hauria de parlar-ne si no és amb el convenciment que la proposta no tornarà a ser un fiasco.
