Aquest cap de setmana s’ha produït un episodi que hauria de fer reflexionar governs, empreses i institucions europees. L’administració nord-americana va ordenar a Anthropic, una de les empreses líders en intel·ligència artificial, restringir l’accés als seus models més avançats als ciutadans estrangers per motius de seguretat nacional. El resultat pràctic va ser encara més contundent, ja que la companyia va acabar suspenent temporalment l’accés als seus models de frontera per a tothom a nivell global.
La decisió arriba enmig d’un conflicte entre Anthropic i diverses agències federals americanes. Quan les tecnologies més avançades del món estan concentrades en empreses d’un únic país, les decisions polítiques d’aquell país poden tenir conseqüències immediates per a la resta del planeta.
Durant anys, el debat europeu sobre la intel·ligència artificial s’ha centrat principalment en la regulació. Com garantir la privacitat, la transparència o la protecció dels drets fonamentals. Tot això és important, però episodis com aquest recorden que hi ha una altra dimensió igualment crítica: la dependència tecnològica.
Avui els principals models de frontera estan aclaparadorament concentrats als Estats Units. OpenAI, Anthropic, Google DeepMind, xAI o Meta lideren bona part de la cursa global. Segons diversos rànquings internacionals de rendiment dels models més avançats, la immensa majoria dels sistemes que ocupen les primeres posicions han estat desenvolupats per empreses nord-americanes. La Xina ha emergit com el principal competidor, amb empreses com DeepSeek, Alibaba o Zhipu. Europa, en canvi, hi té una presència molt limitada.
Aquesta situació genera riscos que van molt més enllà de la competència empresarial. Si una administració pot restringir unilateralment l’accés a una tecnologia considerada estratègica, les empreses europees, els centres de recerca, les universitats o fins i tot les administracions públiques poden veure’s afectades per decisions sobre les quals no tenen cap capacitat d’influència.
La situació paradoxal és que Europa discuteix intensament sobre com regular la intel·ligència artificial mentre depèn en gran mesura de tecnologies desenvolupades fora de les seves fronteres. És una situació comparable a la dependència energètica que durant anys va mantenir el continent respecte del gas rus. Mentre el subministrament funciona, el problema sembla merament teòric. Quan apareix una interrupció o una decisió política inesperada, la vulnerabilitat es fa visible.
Això no significa en cap cas que Europa hagi d’aspirar a una autarquia tecnològica. Seria poc realista i probablement contraproduent. Però sí que implica la necessitat de desenvolupar certes capacitats pròpies suficients per reduir riscos estratègics.
En aquest context, el cas de la francesa Mistral és especialment interessant. En poc més de tres anys, l’empresa s’ha convertit en el principal actor europeu en intel·ligència artificial avançada. Els seus models continuen per darrere dels millors sistemes nord-americans en alguns indicadors, però la distància s’ha reduït notablement. El més important és que demostra que Europa encara és capaç de generar empreses competitives en tecnologies de frontera quan disposa de talent, capital i un entorn favorable. La qüestió és si Mistral serà una excepció o el començament d’un ecosistema més ampli. El problema no és només disposar d’un campió europeu. També cal infraestructura de computació, centres de dades, capacitat de producció de semiconductors avançats, talent investigador i accés a capital de risc a gran escala.
Durant molt temps, la discussió sobre la intel·ligència artificial a Europa s’ha plantejat com una qüestió de competitivitat econòmica, però cada vegada és més evident que també és una qüestió de seguretat estratègica. Les economies modernes depenen creixentment d’aquestes tecnologies per a la recerca, la defensa, la ciberseguretat, la indústria i els serveis públics.
L’episodi d’Anthropic és, en aquest sentit, una advertència. No perquè els Estats Units siguin un aliat poc fiable, sinó perquè qualsevol país actuarà prioritzant els seus interessos nacionals quan consideri que una tecnologia és crítica. Europa hauria d’assumir aquesta realitat i actuar en conseqüència. La sobirania tecnològica no consisteix a competir per orgull amb Silicon Valley. Consisteix a assegurar que les decisions estratègiques que afecten el futur del continent no depenguin exclusivament de governs i empreses situats a milers de quilòmetres de distància.
