Els titulars d’aquest mes d’agost són protagonitzats per la malaurada coincidència de dotzenes d’incendis forestals arreu de la península Ibèrica, sobretot a l’oest i nord-oest d’Espanya. Aquesta situació ha propiciat un nou debat sobre la gestió forestal; de fet, sobre la manca de gestió forestal, que sumada a l’empitjorament dels paràmetres climàtics com la freqüència i intensitat dels episodis de calor extrema, suposa un polvorí pels grans incendis. La gestió forestal implica la neteja del sotabosc, sobretot branques i fulles caigudes, així com la creació de tallafocs naturals i el control de quines espècies d’arbre ocupen els espais per introduir-hi criteris de càrrega de foc. Com moltes altres qüestions, si aquesta tasca depengués exclusivament de la disponibilitat de fons públics, les esperances sobre la qualitat i suficiència de la gestió forestal a casa nostra serien més aviat minses. Però tenim la sort que és una activitat amb moltes opcions per prosperar sense la injecció de diners de l’estat – sempre que l’estat ho permeti a nivell normatiu, és clar. Una d’elles és mitjançant la venda dels residus de fusta (estella) fets a partir del que s’ha recollit al sotabosc com a biomassa, de tal manera que es recupera el cost de la neteja forestal. La biomassa és una de les poques opcions disponibles avui en dia per a substituir els combustibles fòssils en l’obtenció d’energia tèrmica, de tal manera que se’n podria incrementar la producció amb força facilitat, escalant aquest concepte win-win fins a cobrir una major superfície dels nostres boscos. Una altra fórmula és dur a terme activitats econòmiques vinculades al mateix conreu forestal, és a dir, la producció de fusta i indústries derivades.
La producció de fusta ha estat estigmatitzada per la idea de la desforestació, si bé a Europa no podem parlar de tal fenomen. Els boscos de muntanyes catalanes estaven arrasats a principis del s. XX, no per culpa de la indústria forestal sinó a conseqüència de determinats conreus animals. Per altra banda, avui dia hi ha un fort entramat de mecanismes de control per a aquestes activitats: des de les llicències i normes que calen per iniciar l’activitat, fins a auditories externes com FSC o PEFC. De fet, poca gent sap que un bosc FSC ha d’estar plantat sobre un terreny que no fos bosc; per exemple, sobre matolls, la qual cosa té un impacte ambiental positiu a diversos nivells: per una banda, els arbres plantats actuen com a embornal de carboni, és a dir, creen un pulmó d’absorció de CO₂ que no s’alliberarà un cop la massa forestal es tali per a fer-ne un producte derivat i replanti posteriorment. Però, per altra banda, un bosc controlat suposa menys risc de propagació d’incendis que els matolls i vegetació desordenada. La freqüència de tala i cobertura sobre el total de superfície també estan controlats per l’organisme auditor, com si fos un guaret: no es pot talar a un ritme deficitari per la superfície total conreada. Finalment, la plantació d’espècies seleccionades permet adequar-se als paràmetres climàtics i de càrrega de foc, i ocupa un espai que altrament pot ser utilitzat per espècies invasores que desplacen progressivament les autòctones i els ecosistemes relacionats – per exemple, si a prop d’un riu hi apareixen descontroladament canyes, no hi haurà un freixe ni les espècies que hi habiten.
Malgrat tot això, algun euròcrata a un despatx de Brussel·les ha decidit escoltar les vint o trenta microassociacions ambientalistes que afirmen, de manera abstracta, que a Europa tenim un problema de desforestació, malgrat que mai hi havia hagut tanta superfície forestal com fins ara. Si ignorem totes les estadístiques i acceptem aquest exercici d’homeopatia legislativa, hi ha dos camins: el senzill, que és fer una norma que obligui a tota la cadena de valor de la fusta a escollir un mecanisme d’auditoria i control independent i reconegut com FSC o PEFC (fins ara voluntaris, però àmpliament adoptats perquè els clients els exigeixen), i el complicat, que és crear un nou mecanisme de control que funcioni d’una manera completament diferent a tots els altres. I, és clar, la Unió Europea ha triat el segon: la EUDR, European Union Deforestation Regulation, que obligarà des del proper u de gener a cada etapa de la cadena de valor de la fusta europea, des del propietari de la parcel·la amb arbres fins a la botiga que ven una cadira de menjador, a arrossegar les coordenades GPS dels arbres que hi han intervingut passats pel sedàs d’un aplicatiu web on cal omplir un seguit de formularis i adjuntar uns fitxers PDF justificatius. Com que la indústria forestal no és particularment lucrativa i a Europa tenim microparcel·les passades de generació en generació –un cas habitual a Galícia, a Portugal i a països nòrdics-, és evident que un percentatge d’elles deixaran de gestionar-se perquè no els sortirà a compte tot aquest enrenou. I al seu lloc hi creixeran matolls i espècies invasores i s’hi acumularà residu orgànic al sotabosc. Per suplir la fusta necessària per a la cadira de menjador, importarem la cadira fabricada a la Xina amb fusta del Brasil, causant de desforestació. El mateix despropòsit que portem vint anys practicant amb les taxes de CO₂ internes que no exigim als productes importats. Una “solució” més per a un problema inexistent.
4 
