A finals de maig, la Comissió Europea va imposar una multa de 200 milions d’euros a Temu per fer de porta d’entrada de productes il·legals al mercat europeu. Els inspectors van fer compres de prova (mystery shopping, en diuen) i van trobar carregadors elèctrics que no superaven els assajos de seguretat més bàsics, i una proporció molt elevada de joguines per a nadons amb substàncies químiques per sobre dels límits o amb peces que es desprenien. La sanció, dictada sota el Reglament de Serveis Digitals, és la segona d’aquesta mena en tres anys. Els fabricants europeus de joguines, que fa molt que ho denuncien, deuen haver-la llegida amb una barreja d’alleujament i d’incredulitat.
L’episodi ha revifat l’històric debat del marcatge CE xinès. Fa uns vint anys, Xina va inventar un logotip idèntic al segell de conformitat europea, amb les dues lletres una mica més separades. L’argument oriental és que les inicials, en aquest cas, no volen dir Conformité Européenne sinó China Export. I tan amples. Durant aquests vint anys, ningú ha mogut un dit: a Brussel·les opinen que, com que CE no és un certificat auditat sinó “una autodeclaració del fabricant” on ell mateix afirma que compleix la legislació aplicable i es guarda un expedient tècnic per si algú l’hi reclama, en realitat no poden considerar que s’estigui falsejant cap segell. El 2024 van entrar a la Unió 4.600 milions de paquets de comerç electrònic per sota dels 150 euros, dotze milions al dia, el doble que el 2023; el 91% procedien de la Xina. Les autoritats aduaneres n’inspeccionen físicament el 0,0082%: vuitanta-dos articles de cada milió. Amb aquestes xifres, exigir una autodeclaració de conformitat és com plantar un torn d’entrada al mig d’un descampat.
Mentrestant, la maquinària normativa continua produint a ple rendiment, però només pel que es fabrica dins d’Europa. El 27 de setembre entra en aplicació la Directiva 2024/825, l’anomenada “d’empoderament dels consumidors per a la transició ecològica”. A partir d’aquella data quedaran prohibides les afirmacions ambientals genèriques, com ara “sostenible”, “ecològic”, “respectuós amb el medi ambient”, si no van acompanyades d’un estudi emès per tercers independents on es precisin els fonaments d’aquestes afirmacions. La intenció és perseguir el greenwashing i, sobre el paper, té tot el sentit. A la pràctica vol dir que les empreses europees estan ara mateix enfeinadíssimes estripant fulletons promocionals, reescrivint textos de pàgines web, replantejant cada etiqueta per assegurar-se que no fa servir la paraula sostenible en un sentit que un inspector pugui considerar ambigu, perquè la sostenibilitat també pot ser social i això podria confondre el comprador.
La transposició espanyola, l’Avantprojecte de Llei de Consum Sostenible, hi afegeix collita pròpia: obligació d’advertir de manera visible al punt de venda durant noranta dies quan es redueix el contingut d’un envàs sense abaixar-ne el preu (l’anomenada reduflació), prohibició de la publicitat de combustibles fòssils i dels vols curts, regulació de l’anomenada publicitat de la por i obligació que el fabricant assumeixi el 20% del cost de reparació durant els dos anys posteriors a la garantia legal. Irònicament, el termini per transposar la directiva vencia el 27 de març i l’Estat se l’ha saltat. La precisió mil·limètrica que s’exigeix a les empreses no sembla aplicable a qui redacta la norma.
Aquesta asimetria és el que hauria de preocupar-nos, i no el vell debat entre regular i desregular. La regulació europea només mossega on és fàcil mossegar: sobre el productor domiciliat, visible, auditable i amb un patrimoni embargable a Europa. Sobre el venedor anònim que expedeix un paquet des de Shenzhen amb un CE que vol dir China Export i no Confirmité Européenne, no hi arriba. El resultat no és neutre: és una subvenció encoberta a l’incompliment, un càstig constant a les empreses que fan les coses bé. Cada norma nova que no ve acompanyada d’una capacitat de vigilància equivalent a la frontera no és protecció del consumidor, sinó un cost afegit per a la indústria europea i un avantatge competitiu regalat a qui la ignora.
La sortida no passa per renunciar a les normes, sinó per anivellar el terreny de joc. Primer, exigir que tot producte col·locat al mercat europeu tingui un operador econòmic responsable identificable dins la Unió i que, quan no n’hi hagi cap, ho sigui la plataforma que el ven: aquest és el forat real, i tancar-lo val més que cent directives d’etiquetatge. Segon, implementar recursos d’inspecció a la frontera. I tercer, aplicar el principi més elemental del mercat interior: el mateix producte, el mateix assaig, entri per on entri. Mentre no ho fem, seguirem discutint si podem escriure “sostenible” en un catàleg imprès a Catalunya mentre una ruleta virtual regala andròmines de plàstic fabricades a Xina amb dues lletres serigrafiades que no volen dir res.
Ben mirat, hi hauria una solució alternativa: apagar l’aire acondicionat també a les plantes superiors dels edificis de Brussel·les, i no només a les inferiors. Potser així cessaria l’ofec normatiu.
