L’Ibex-35 va tancar divendres passat vorejant els 18.400 punts, amb una revaloració setmanal del 2% i acumulant prop d’un 28% en els últims dotze mesos. L’índex frega el seu màxim històric, que actualment se situa als 18.573 punts que va marcar el passat febrer, en un moment en què el govern central sembla descompondre’s en directe. Mentre el selectiu encadena màxims, l’expedient judicial del sanchisme creix setmana rere setmana: l’exministre Ábalos a la presó des del novembre, informes de l’UCO sobre presumptes comissions i una llista de causes tan àmplia que ja no es pot cobrir sota la catifa del lawfare. És a dir, la política s’enfanga cada vegada més, però la borsa creix.
El catàleg de l’espectacle té tots els ingredients d’un guió inversemblant. Caixes fortes amb joies, presumptes pagaments en bitllets de cinc-cents euros, serveis de prostitució sufragats amb diners d’empreses públiques i una suposada fontaneria, és a dir, una xarxa parapartidista dedicada a desacreditar jutges, fiscals i comandaments policials, operant per condicionar la justícia. Si bé en molts casos es tracta encara d’acusacions i no de fets provats, és un context prou sòrdid per causar un enorme soroll de fons que en un altre moment hauria fet trontollar els mercats. Històricament, una crisi institucional d’aquesta magnitud disparava la prima de risc i espantava l’inversor. Avui, en canvi, el deute espanyol cotitza amb tranquil·litat i l’Ibex ni s’immuta.
La primera explicació és tècnica i incòmoda per als qui creuen que la borsa és el termòmetre del país: l’Ibex-35 no és Espanya. És un grapat de trenta-cinc companyies, en bona part internacionalitzades, que facturen fora i depenen molt més dels tipus del Banc Central Europeu, del preu de l’energia o del cicle global que no pas de qui ocupi la Moncloa. La banca, que pesa com cap altre sector dins de l’índex, ha engreixat marges gràcies als tipus alts. Dit d’una altra manera, el motor que mou el selectiu fa temps que es va desacoblar de la política domèstica: gira en un circuit propi, aliè a les aventures del carrer de Ferraz. Però hi ha una segona lectura, més de fons, que va més enllà de la composició de l’índex. La política espanyola s’ha convertit en un microclima: un reality show que genera titulars cada matí però que ha deixat de produir conseqüències accionables per a qui pren decisions reals. L’empresari que decideix una inversió, la família que compra un pis o el fons que entra en una cotitzada fa temps que han après a filtrar el soroll, perquè el soroll ja no anticipa res que puguin descomptar. El país, cada cop més, desconnecta. No perquè aprovi el que veu, sinó perquè ha interioritzat que el que veu no l’afecta. En tot cas, el que l’afecta són canvis en fiscalitat i en regulació, però no la nova entrega de joies, bitllets i fontaneria.
Aquesta indiferència té una lectura amable i una d’inquietant, i totes dues són certes alhora. L’amable: l’economia real demostra una resiliència notable i no depèn de la classe política per funcionar; el teixit productiu tira endavant malgrat les estridències. La inquietant: una democràcia on la política s’ha tornat irrellevant, pur soroll que ningú escolta, és també una democràcia que ha deixat d’esperar res de les seves institucions. És a dir, les expectatives de tots nosaltres sobre l’aportació de les institucions a les nostres vides són tan baixes, que estan molt a prop de ser irrellevants.
