La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) ha anunciat aquests dies l’obertura d’expedients sancionadors a Iberdrola, Naturgy, Endesa, Repsol i l’Associació Nuclear Ascó-Vandellòs per infraccions arran de l’apagada general del 28 d’abril del 2025. Ara fa tot just un any. La CNMC considera “molt greu”la d’Iberdrola, sense detallar-ne les causes. Fa alguns dies més la mateixa CNMC va anunciar que n’havia incoat fins a una vintena més per diverses infraccions detectades en les seues investigacions a la recerca de la llum en aquella tanta foscor.
Sembla que aquests anuncis, que s’han anat encadenant aquests dies, volen aprofitar l’aniversari per constatar que l’alta instància encarregada de vetlar perquè les empreses facen una certa bondat no s’ha adormit. Però ben adormida deu estar quan han hagut de passar 365 dies per arribar a la conclusió que la caiguda de la xarxa elèctrica no es va deure a una incompetència concreta, sinó a “una tempesta perfecta amb diversos orígens”. Aquesta tempesta tan redona, però, no es podia quedar sense càstig. I les castigades seran totes les grans companyies del sector. Això sí, sense que cap n’haja estat la gran responsable.
El cas, però, és que un any més tard i sense conèixer a fons els detalls de tan magna investigació, els experts externs encara no tenen les dades que els permetrien determinar-ne les causes. I pitjor encara, ni tan sols es poden aventurar a vaticinar que una caiguda tan dràstica com aquella no es pot tornar a produir de la mateixa manera. Els usuaris es mantenen en la posició de víctimes en potència. El que sí que ha quedat clar és que la gran apagada, que va afectar també Portugal, Andorra i una part d’Occitània –i no Itàlia i Grècia, com es va arribar a dir en aquells moments– va tenir l’origen sòrdid a Espanya.
La “tempesta perfecta” no sembla haver tret la son als encarregats de definir-la i evitar-la en el futur, i ara com ara les sancions anunciades semblen respondre únicament a la intenció de castigar tothom perquè ningú quede del tot empastrat en solitari.
Enmig d’aquest nou episodi de sainet ibèric la consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica i portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha aprofitat l’avinentesa per recordar que el seu govern està compromès en la necessitat d’impulsat les energies dites alternatives. Concretament, la fotovoltaica i l’eòlica. El record a un compromís tan fracassat és necessari, però potser no gaire convenient, perquè una de les causes encara incertes amb què la Comissió ha treballat ha estat justament el desajust en la connexió a la xarxa general per part de les fotovoltaiques.
En qualsevol cas, convé recordar que la mitjana estatal d’aportació d’energia a la xarxa general atribuïda a aquestes fonts alternatives supera el 50 per cent. Espanya és un Estat en aquest àmbit “exemplar”. I aquesta és la xifra exacta que es correspon en el cas de Catalunya a les centrals nuclears. Pel que fa a les que en la resta de l’Estat resulten dominants, Catalunya tot just supera el 10 per cent.
El perquè del fracàs de les energies alternatives en aquest país té diverses causes. Diverses són les causes, els homes i les parles a la pell de brau. En el cas català, el fracàs alternatiu es podria atribuir a una altra tempesta autòctona perfecta. D’un costat, la incompetència crònica i canònica de les també diverses administracions a l’hora de facilitar-ne el tràmits, que desesperen un sant Job bíblic. De l’altra, al temperament dominant del país, que considera que qualsevol acció que altere la vida habitual o que supose un magre estrall al territori no es pot permetre. Recordeu, no El Álamo, sinó Alcarràs. L’actitud i l’aptitud no han canviat en cap front, encara que el govern aprofite el rebot per marcar-se un calbot que es queda, com sempre, en declaració.
