El passat divendres, l’Institut Nacional d’Estadística va donar a conèixer el cens de població i habitatges, una estadística que només es publica una vegada cada dècada. Les darreres disponibles xifres eren de l’any 2011. El cens recentment publicat fa referència als habitatges existents a l’1 de gener de 2021. Una de les estadístiques incloses en aquest cens és el nombre d’habitatges buits, mètrica que sempre omple titulars i escalfa el debat públic. L’estimació de l’INE situa els habitatges buits en 3.837.328 a tota Espanya, 418.612 dels quals a Catalunya.
El càlcul de l’INE està fet en base al consum elèctric de l’any immediatament anterior al de referència, és a dir, l’any 2020. Cal tenir en compte que aquest va ser l’any de la pandèmia i es va caracteritzar per la declaració de l’estat d’alarma durant el segon trimestre i la imposició de mesures restrictives. Aquest fenomen pot haver incidit de diverses maneres en les mètriques utilitzades per estimar el nombre d’habitatges buits. Les dades relatives a la demanda elèctrica ens mostren que el confinament, tot i reduir-la de manera important en termes agregats, va fer augmentar la mitjana del consum de les llars. Tanmateix, cal tenir en compte que les restriccions a la llibertat deambulatòria i la suspensió de l’activitat turística van fer que habitatges destinats a aquests efecte quedessin buits durant gran part de l’any. D’altra banda, les segones residències també van quedar buides durant més temps de l’habitual per la impossibilitat dels seus propietaris a desplaçar-s’hi, circumstància que també pot contribuir a elevar artificialment el nombre d’habitatges buits.
És per això que la metodologia utilitzada pot esbiaixar a l’alça el nombre d’habitatges buits. Per tal d’entendre la magnitud d’aquesta possible sobreestimació podem comparar les xifres del cens de l’INE amb dades a nivell locals recollides per alguns municipis que han elaborat els seus propis censos d’habitatges buits. Així, segons l’Ajuntament de Barcelona, el nombre de pisos buits és de 10.052 i suposen 1,22% del parc d’immobles, mentre que el cens de l’INE els xifra en 75.476. En aquest mateix sentit, segons l’Ajuntament de Girona els pisos buits del seu municipi ascendeixen a 1.039, mentre que l’INE diu que n’hi ha 4.840. Per tant, en aquests casos l’INE estaria sobreestimant el nombre d’habitatges buits en un factor d’entre 4,7 i 7,5 vegades.
Independentment de la metodologia emprada, una conclusió que es manté en totes les anàlisis és la relació inversa entre la mida d’un municipi en termes de població i el percentatge d’habitatges buits respecte el total. En altres paraules: com més grans son els municipis en termes poblacionals menor és el percentatge de pisos buits en relació a l’estoc total d’habitatges existents. Si creuem les xifres de població amb les d’habitatges buits observem com els municipis de menys de 1.000 habitants tenen més d’un 30% d’habitatges buits; els d’entre 1.000 i 10.000 habitants tenen al voltant d’un 21% d’habitatges buits; els d’entre 10.000 i 50.000 habitants un 13,9%; els de 50.000 a 250.000 habitants un 10,2%; finalment, els municipis de més de 250.000 habitants tenen una xifra de pisos buits que es redueix fins el 7,5% del total.
Per tant, i més enllà de discrepàncies metodològiques, és evident que el gruix dels habitatges buits no es concentren en aquells municipis on hi ha més demanda, que son els grans nuclis urbans i metropolitans, com Barcelona o Madrid, i on la demanda d’habitatge és molt superior a l’oferta. Això és un factor rellevant a l’hora de considerar la potencial habitabilitat dels pisos buits i la seva rellevància com a solució al problema habitacional, ja que comptar amb un gran nombre d’habitatges buits en una regió concreta on ningú vol anar a viure no sembla que pugui incidir gaire en solucionar el problema.
1 
