Després de més de vuit anys de Pedro Sánchez a la Moncloa, l’habitatge, probablement el problema econòmic que més s’ha deteriorat durant aquest període, pot acabar convertint-se també en el que faci descarrilar la legislatura. Aquest divendres, el Congrés ha rebutjat els dos reials decrets llei aprovats pel govern espanyol només tres dies abans. El primer, per 178 vots a 172, i el segon, per 184 a 166.
El preu de l’habitatge va augmentar un 12,2% interanual durant el segon trimestre de 2026, amb una pujada del 12,9% en l’habitatge de segona mà. Darrere de l’augment de preus hi ha un desequilibri físic cada vegada més evident, que hem explicat de manera reiterada en aquest espai d’opinió. El Banc d’Espanya calcula que entre 2021 i 2025 la diferència acumulada entre els nous habitatges acabats i la creació de llars va arribar a unes 750.000 unitats. No és l’única causa de la crisi, però és difícil explicar-la sense començar per aquí. En les zones on més gent vol viure s’han creat moltes més llars que habitatges.
Precisament per això resulta discutible que una part important de la resposta continuï concentrant-se a regular amb més intensitat un estoc que ja és insuficient. Un dels decrets limitava les adquisicions d’habitatges per determinades entitats quan el preu fos inferior al 70% del valor de taxació, prolongava determinades suspensions de desnonaments fins al 2030 i ampliava les restriccions sobre rendes i contractes temporals. També incorporava incentius fiscals, rehabilitació i mesures destinades a ampliar l’oferta assequible, que convé no ignorar.
El segon decret anava més lluny en l’estabilitat contractual. Després dels cinc anys de contracte, o set si l’arrendador era una persona jurídica, establia pròrrogues successives per períodes de la mateixa durada. Si el propietari decidia no renovar sense una de les causes justificades previstes, havia d’avisar amb sis mesos i indemnitzar l’inquilí, amb caràcter general, per un import equivalent a dotze mensualitats d’un habitatge anàleg.
És comprensible l’objectiu ben intencionat de protegir un llogater que compleix el contracte davant una expulsió motivada únicament per una gran pujada del preu, però també cal entendre l’altra cara dels incentius. Si posar un habitatge de lloguer implica perdre flexibilitat durant molts anys i assumir un cost elevat per recuperar-lo, alguns propietaris poden decidir no entrar al mercat, vendre o buscar altres usos. En un mercat amb dèficit d’oferta, qualsevol mesura que pugui reduir-la mereix una anàlisi especialment acurada.
El segon gran problema dels decrets és la manera de legislar, a la qual lamentablement ens hem acostumat en els darrers anys per la feblesa aritmètica del Govern. El primer decret tenia un total de 96 pàgines i introduïa nombroses reformes estructurals en matèria civil, processal, fiscal i financera. El mateix text reconeixia que, per tractar-se d’un reial decret llei, quedava exempt dels tràmits de consulta pública, audiència i informació pública. Resulta difícil justificar que transformacions d’aquesta magnitud hagin d’arribar al Congrés com un paquet tancat que s’ha d’acceptar o rebutjar gairebé immediatament. L’emergència habitacional és ben tangible, però no ha estat una circumstància sobrevinguda que hagi començat aquesta setmana. Hi ha hagut anys per discutir, esmenar i aprovar reformes amb un procediment legislatiu ordinari, discutint els pros i els contres de cada mesura.
El Banc d’Espanya fa temps que assenyala les mesures en què caldria focalitzar-se per revertir el problema. Més sòl edificable, menys lentitud urbanística, una tramitació més ràpida, més capacitat constructora i millor coordinació entre administracions. A això cal afegir més habitatge públic i assequible, incentius perquè habitatges buits entrin al mercat i ajudes focalitzades en les llars vulnerables.
Protegir qui no pot pagar un habitatge és una responsabilitat pública. Tanmateix, aquesta protecció serà difícilment sostenible si cada nova capa reguladora fa menys atractiu oferir-ne un. La política d’habitatge necessita menys gesticulació d’última hora. Potser aquesta és la lliçó més incòmoda d’una legislatura que podria acabar allà on més clarament s’ha manifestat el seu problema: a la porta de casa.
