En les darreres dècades la temperatura mitjana global ha patit augments que posen en risc les nostres vides i els nostres ecosistemes. Malgrat haver gaudit d’un mes de juny refrescant a bona part de Catalunya, a escala global la temperatura ha assolit un nou rècord amb 1,5 ºC més que la mitjana històrica (i més calorós que el juny de 2023, quan ja es va batre el rècord). Com a conseqüència, ha sigut un any dramàtic en morts relacionades amb la calor, amb més d’un centenar a l’Índia i Mèxic, i segurament més d’un miler entre les persones que han pelegrinat a la Meca. Si bé tothom es troba sota perill davant una exposició elevada a la calor, són principalment vulnerables les persones grans i les persones que no tenen forma d’escapar-ne, ja sigui perquè manquen els recursos per a poder aclimatar-se o perquè se’ls obliga a treballar sota condicions que posen en perill la seva vida. Així, el repte és minimitzar l’escalfament global i adaptar les societats, inclosa una major protecció de la població per part de les autoritats públiques.
Com ja sabem per l’evidència científica, la principal causa de l’escalfament global i la crisi climàtica és l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (GEI) que llencem a l’atmosfera cada any. Per això, cal impulsar mesures per a poder fer una reducció dràstica d’aquestes emissions. A Catalunya es calcula que l’any 2023 es van emetre 39,7 Mt de CO2e, un 5,5% menys respecte les emissions de 2022. No obstant, encara ens trobem lluny de la reducció necessària fins als 28,2 Mt de CO2e pel 2030 a les que caldria arribar segons l’IPCC. Per tant, cal racionalitzar una part del consum per a mantenir-nos dintre dels límits planetaris i avançar de forma ràpida en la descarbonització.
Per la descarbonització el principal repte és electrificar les nostres vides i les nostres forces productives. Aquí cal un impuls massiu d’energies renovables i una substitució de les actuals tecnologies “marrons” per tecnologies “verdes”. Les energies renovables tenen múltiples beneficis, més enllà de la reducció d’emissions: poden descentralitzar la generació d’energia i permetre un major control de les infraestructures estratègiques i essencials, oferir més autonomia respecte a l’exterior i l’indústria fòssil, i inclús facilitar la utilització de terres abandonades o regenerar la terra i els ecosistemes. Per exemple, les plaques fotovoltaiques instal·lades amb un control i estudi previ poden avançar cap a sistemes naturals més estables. Malgrat l’alarmisme davant de les necessitats de terreny i materials, la realitat és que en termes comparatius suposen un benefici davant de la indústria fòssil actual i l’ús intensiu i contaminant de la terra per l’exportació de productes a l’exterior. A més, les necessitats de terreny en España és menor, requerint només 0,3 – 0,5% de la superfície útil agrària. Respecte als materials necessaris, suposen una part insignificant en comparació amb la quantitat de combustibles fòssils que cremem cada any i els materials utilitzats per altres activitats econòmiques.
Un dels majors reptes per a l’avenç de les energies renovables i l’electrificació és el finançament. El finançament públic és clau, però per avançar amb rapidesa també cal estimular el finançament privat, destinant l’estalvi de les llars i empreses a aquests projectes. Una característica de les energies renovables és que donen una rendibilitat molt estable en el temps però aquesta és baixa. Per això, es requereix que els tipus d’interès del deute a curt i llarg termini no siguin alts i no es mengin la rendibilitat dels projectes. En aquest sentit, la pujada de tipus d’interès del BCE d’un 0% al 4,25% actual suposa un atac important a la transició ecològica. Aquest augment implica posar en risc la inversió en projectes d’energies renovables, augmentant l’endeutament, i els fa menys atractius que els projectes d’energia fòssil. D’altra banda, amb o sense facilitats al crèdit privat, cal més participació i iniciativa pública en l’actual sistema privatitzat d’energia. Malgrat el dany que suposen les regles fiscals europees, que no tenen prou en compte les inversions verdes, cal augmentar el finançament i els avals públics, arribant a xifres a prop d’un 0,5-1% del PIB. Aquí cal també una major participació pública i comunitària, establint límits als interessos privats de l’oligopoli energètic i garantint la participació i control ciutadà a les infraestructures. Cal generar beneficis directes a les comunitats on s’instal·len els projectes, especialment les que són exportadores netes d’energia, per així generar una gran acceptació social.
La transició energètica és un enorme repte econòmic i social, però els seus beneficis no es poden emfatitzar prou. Per això, cal impulsar totes les polítiques públiques necessàries per a fer-la efectiva, incloses facilitats de finançament i una major participació pública i comunitària.
