Alguns mitjans de comunicació de Catalunya han reduït la crisi de Ceuta a una brega política i alhora a una qüestió ètica, humanitària. Aquests mitjans són potents i sovint sembla que marquen l’opinió majoritària del país. No és cert. D’opinions, n’hi ha moltes, i en aquest àmbit les majoritàries no queden aclarides del tot i potser no els agradarien, a aquests mitjans tan potents. Hi ha la política, sí, darrere el síncope ceutí. Hi ha, també, una qüestió elemental de solidaritat d’espècie. Però, igualment, hi ha reflexions econòmiques que no es poden eludir. Derivades que poden afectar el nivell de vida –de comoditat– d’aquests mateixos periodistes o analistes de trona alta.
Políticament, una vegada més s’ha demostrat allò de l’espanyol de dretes i de l’espanyol d’esquerres, que, a l’hora de comptar faves, en segons quines baines no són tan diferents. En tot cas, el govern de Pedro Sánchez ha tornat a sumar febleses. La primera feblesa és la que s’escalda davant Mohammed VI, gat vell malgrat la relativa joventut. El monarca marroquí –ell, el seu pare i el seu avi– té la mida presa als governants espanyols. I la clau de les dues caixes. La de Ceuta i Melilla i la de la immigració.
Un gest de Rabat pot fer trontollar Madrid. Espanya és fràgil com el vidre. Qualsevol espanyol sensat i documentat sap que les dues places africanes només es poden conservar per a la sagrada integritat territorial espanyola mentre Marroc no les vulga seues. El dia que el rei alauita considere que ja en té prou perquè així li convinga els governants espanyols suaran greix de camell.
No és estrany que Pedro Sánchez i tot el seu govern –tret de Margarita Robles, que ha volgut tapar el bunyol del CNI qüestionant el paper del Marroc– hagen reconegut el paper “equilibrat” i “col·laborador” dels seus homòlegs magrebins. El paperot va ser més aviat galdós, perquè quan milers de jóvens marroquins van començar a passar la frontera als policies del seu país només els va faltar torcar-los la suor i donar-los polifenols. Però el president espanyol sap que ha de callar, perquè qui mossega un gos s’arrisca a rebre un mos més gros.
La segona feblesa de Sánchez és davant la Unió Europea. Una vegada més, Ursula von der Leyen ha salvat l’astènia espanyola, perquè la majoria dels Estats on governa la dreta i més enllà ja volien aprofitar l’ocasió per escanyar el president espanyol i recuperar fronteres i passaports.
Al costat d’aquesta segona n’hi ha la tercera, que són els Estats Units. Donald Trump considera Pedro Sánchez un furóncol i aprofita cada oportunitat que li cedeix el president espanyol per tocar el bombo i tocar-li la cresta. En aquesta enèsima crisi, Washington no va trigar ni un dia a prendre posició al costat dels de sempre, que són els marroquins. Dues boles d’una tacada.
La darrera feblesa de Pedro Sánchez és el PP. Foc presumptament amic. El patriotisme dels populars no entén de raons d’Estat. Només de les pròpies. La tropa de Feijóo ha disparat contra el govern socialista des la Unió i segur que ha incitat els seus socis europeus ha multiplicar el foc.
Aquesta ha estat la brega política. La qüestió ètica la conformen les persones que es van deixar la vida en una aventura destrellatada i els que ara han decidit que no es mouen de Melilla encara que la policia i l’exèrcit espanyols miren de traure’ls amb tenalles. I també el miler d’adolescents que, aprofitant la sentència del Tribuna Suprem espanyol que no permet repatriar-los “en calent”, s’hi han parapetat en fred i han conformat una crisi humanitària que li farà bola al govern de Pedro Sánchez.
La moral mínimament pulcra els ha d’emparar, aquests jóvens. Ningú amb un mínim d’ànima pot deixar-los inermes a la intempèrie. I aquí arriba el dilema. Quants més cal acollir? Quants jóvens marroquins creuen que no tenen cap oportunitat al seu país enfront del paradís en vida que els ofereix Europa i estan disposats a tot? Què caldria fer si milers i milers d’aquests adolescents traspassaren en tropa la fràgil frontera que separa Beni Enzar de Melilla?
L’ètica humana –assumida sovint sense filtres per una part de l’esquerra mediàtica catalana– considera que tothom de fora té dret a aspirar viure millor dins aquesta part del món. Aquest discurs s’esmorra contra la lògica econòmica. La dels recursos limitats i la de l’estat del benestar que fa aigües perquè no hi ha tants contribuents per a tants subsidiats. No es tracta –només– de mirar de no alimentar el discurs xenòfob –de xenofòbia aporòfoba– que aprofita l’extrema dreta. Es tracta, sobretot, d’evitar la fallida del sistema –del sistema social europeu–, cada dia més magre, encara que això rebaixe el nivell de solidaritat humana. Quants dels acomodats i ardents defensors de l’acollida total de jóvens marroquins en són conscients?
