El 30 de maig de 2018, Mariano Rajoy va signar el nomenament de Pablo Hernández de Cos com a governador del Banc d’Espanya. Dos dies després, una moció de censura va apartar el president popular de la Moncloa. Hernández de Cos va prendre possessió ja amb Pedro Sánchez com a president del Govern. Vuit anys després, és precisament l’executiu socialista qui ha presentat la seva candidatura per substituir Christine Lagarde al capdavant del Banc Central Europeu (BCE). Una coincidència política que també constitueix un bon exemple de com haurien de funcionar les institucions independents.
La decisió de Lagarde d’abandonar anticipadament la presidència del BCE el pròxim 7 de febrer, nou mesos abans que acabi el seu mandat, obre una oportunitat històrica per a Espanya. Hernández de Cos competirà amb l’holandès Klaas Knot per dirigir la política monetària dels 21 països de la zona euro. Seria la primera vegada que un espanyol presidís una de les institucions econòmiques més influents del món.
La candidatura té un interès que va més enllà de la nacionalitat del candidat. Hernández de Cos va governar el Banc d’Espanya entre 2018 i 2024, període durant el qual va formar part del Consell de Govern del BCE i va presidir el Comitè de Supervisió Bancària de Basilea. Des del juliol de 2025 dirigeix el Banc de Pagaments Internacionals, amb seu a Suïssa, una institució que coordina la cooperació entre els principals bancs centrals del món. És una trajectòria construïda fonamentalment dins de les institucions monetàries, amb una combinació d’experiència en política monetària, supervisió financera i recerca econòmica.
El context en què es produirà el relleu és especialment delicat. La inflació de la zona euro, que havia arribat al 10,6% l’octubre de 2022, ha tornat a repuntar fins al 4% aquest octubre, el doble de l’objectiu del BCE. L’encariment de l’energia, amb un augment interanual del 21%, explica bona part d’aquest deteriorament. Mentrestant, el tipus d’interès de referència se situa en el 2,5%, després de la pujada de setembre. Les darreres projeccions del BCE anticipen un creixement econòmic de només el 0,9% el 2026 i l’1,4% el 2027.
Per tant, el pròxim president haurà de prendre decisions difícils. Apujar els tipus d’interès contribueix a contenir la demanda i les pressions inflacionistes, però també encareix les hipoteques, redueix la inversió i frena l’activitat econòmica. I, quan la inflació prové d’un encariment de l’energia, la política monetària té limitacions evidents. El BCE pot refredar l’economia, però no pot produir més petroli ni gas.
La qüestió és evitar que un augment inicial dels preus energètics acabi traslladant-se persistentment a la resta de preus. Això exigeix actuar amb prou fermesa per preservar les expectatives d’inflació, però sense provocar una contracció innecessària de l’activitat econòmica. També requereix polítiques fiscals responsables, amb ajudes temporals i focalitzades en els col·lectius vulnerables, en lloc d’estímuls indiscriminats que puguin alimentar les pressions sobre els preus.
Hernández de Cos coneix bé aquesta complexitat. En una conferència pronunciada el 2024 a la London School of Economics va analitzar els errors de previsió que havien acompanyat l’episodi inflacionista posterior a la pandèmia. I, en el seu discurs de juny de 2026 al Banc de Pagaments Internacionals, va advertir dels riscos que comporten l’elevat endeutament públic, les tensions financeres i el retorn de la inflació. La seva preocupació per la disciplina fiscal resulta especialment rellevant en una Europa on la política monetària conviu amb deutes públics elevats i necessitats creixents de despesa.
Naturalment, el nomenament no dependrà exclusivament dels mèrits professionals. El Consell Europeu haurà de negociar simultàniament tres relleus a la cúpula del BCE, i l’elecció exigirà el suport d’almenys 16 dels 21 països de l’euro, que representin el 65% de la població. Els equilibris polítics i territorials també hi tindran un paper important. Els darrers dies, França ha deixat transcendir la seva preferència per Hernández de Cos, que també comptaria amb el suport d’Itàlia. Alemanya també s’hi ha alineat i aquest dimecres ha aprovat la candidatura de Markus Brunnermeier com a economista en cap del BCE, en el marc d’un acord europeu que encara s’ha de formalitzar.
Que Hernández de Cos arribés a la presidència del BCE seria una fita per a la presència espanyola a les institucions europees, però el seu èxit no consistiria a defensar els interessos d’Espanya. Precisament, la independència del BCE exigeix prendre decisions per al conjunt de la zona euro, fins i tot quan resultin incòmodes per als governs que han impulsat el nomenament. Que un economista nomenat pel PP rebi ara el suport del PSOE és una bona notícia per a la qualitat institucional. Que, si finalment és escollit, sigui capaç de mantenir aquesta independència serà la millor manera de demostrar-ho.

