Cada mes la Comissió Europea publica el seu paquet d’infraccions, una mena de butlletí de manteniment jurídic de la Unió. No sol ocupar grans titulars, però és una radiografia força útil de fins a quin punt els Estats membres compleixen les obligacions que ells mateixos han acceptat. Al paquet de juliol, Espanya apareix en deu procediments, el mateix nombre que Xipre, i per sobre d’Hongria, amb 9, i de Polònia i Grècia, amb 8 cadascuna. No està gens malament per a un país que sovint es presenta com un dels grans defensors de l’Estat de dret europeu.
La xifra mereix alguns matisos. No tots els casos tenen la mateixa gravetat ni es troben en la mateixa fase. Dels deu casos que afecten Espanya, quatre són obertures d’expedient, tres són dictàmens motivats i tres més són remissions al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. És a dir, no parlem només d’advertiments preliminars. En tres casos, la Comissió considera que la situació ha avançat prou per portar Espanya davant del TJUE.
Les obertures d’expedient afecten la revisió periòdica dels permisos d’aigua, les restriccions a serveis d’instal·lació i construcció vinculats a l’energia, les obligacions de notificació en virtut del reglament DORA i la incorrecta transposició de la segona Directiva de serveis de pagament. Els dictàmens motivats fan referència als objectius de reciclatge de residus, a l’informe d’implementació de la Directiva Hàbitats i a la protecció dels treballadors davant l’exposició a l’amiant. Les remissions al TJUE afecten la Directiva Daisy Chain sobre requisits bancaris MREL, la Directiva NIS2 de ciberseguretat i el reconeixement de qualificacions professionals.
Espanya no té només un problema puntual de retard administratiu. Té un problema recurrent de qualitat normativa, coordinació institucional i capacitat d’execució. Algunes infraccions responen a transposicions incompletes o tardanes. Altres tenen a veure amb normes nacionals que poden restringir indegudament el mercat interior. I altres reflecteixen dificultats per generar informació, notificar mesures o aplicar correctament obligacions europees en àmbits tècnics.
Això, evidentment, té costos. En primer lloc, reputacionals. Quan un país acumula expedients en sectors com finances, ciberseguretat, energia, medi ambient o qualificacions professionals, el missatge que rep Brussel·les és que la implementació no és fiable. El segon cost és econòmic. La inseguretat jurídica encareix projectes, retarda inversions i introdueix friccions en mercats que haurien de funcionar amb regles previsibles. El tercer és institucional. Si les directives s’aproven a Brussel·les però després es transposen tard, malament o de manera fragmentada, el dret europeu deixa de ser un marc comú i es converteix en una cursa d’obstacles.
El cas és especialment rellevant en sectors estratègics. En energia, la Comissió qüestiona restriccions que poden dificultar la prestació de serveis d’instal·lació i construcció. En ciberseguretat, Espanya és portada al TJUE per no haver notificat la transposició completa de NIS2, una directiva clau per reforçar la resiliència de sectors crítics. No ens trobem davant de qüestions merament decoratives. Són peces bàsiques de la confiança regulatòria.
La solució no passa per indignar-se amb Brussel·les, sinó per prendre’s seriosament la implementació. Cal una millor planificació de les transposicions, més coordinació entre ministeris, comunitats autònomes i reguladors, avaluacions jurídiques més exigents abans d’aprovar normes i un seguiment públic dels expedients oberts. També cal assumir que complir el dret europeu no és un tràmit burocràtic, sinó una condició de seguretat jurídica, integració de mercat i credibilitat institucional.
La ironia és que Espanya pot continuar proclamant la seva vocació europeista. Però, en el paquet d’infraccions de juliol, la fotografia és menys amable: 10 casos, empat amb Xipre i per davant d’Hongria i Polònia. Potser el problema no és la falta d’europeisme retòric, sinó la manca d’europeisme administratiu. I aquest, al final, és el que compta.
