El català –almenys el català normatiu– permet algunes filigranes semàntiques que el diferencien de les altres llengües romàniques. Bàsicament, la diferencien del castellà, que és la que més la suplanta en l’ús habitual i gramatical. En català, per exemple i a diferència del castellà, l’adjectiu propi es fa servir exclusivament per a indicar possessió. Mentre que el mateix s’utilitza per a reforçar qui realitza l’acció.
Per això quan el text de la sentència del Tribunal Suprem que ha condemnat 24 anys l’exministre José Luis Ávalos afirma que “la corrupción se combate des del propio sistema” una mala traducció pot fer una mala passada a la intenció del prescriptor. Perquè en català “la corrupció es combat des del mateix sistema” vol dir que és el sistema qui ha de combatre la corrupció, mentre que si la traducció considera que “la corrupció es combat des del propi sistema”, en realitat allò que proposa el Suprem és que el sistema, que és corrupte, combata la corrupció que li és tan pròpia.
No es tracta només d’un joc semàntic. Perquè és possible que el Tribunal Suprem haja pretès això: combatre la corrupció des d’un sistema corrupte.
Com s’entén, si no, que aquesta altíssima i irrevocable instància judicial anime altres empresaris a imitar l’exemple de Víctor de Aldama i delatar l’entorn de Pedro Sánchez?
Alguna ànima càndida en pot deduir que el Tribunal Suprem espanyol ha pretès establir jurisprudència emmirallant-se en el sistema judicial dels Estats Units, on la delació és el pilar fonamental de l’acció de la fiscalia. Quan un acusat decideix delatar els membres d’una trama delictiva l’acord amb el fiscal li pot suposar penes molt més lleus o fins i tot la llibertat condicional. La magnanimitat fiscal arriba fins i tot a la retirada de l’acusació, que pot acceptar o no el jutge que porta el cas. En tota aquesta arquitectura igualment juga un paper determinant la protecció dels testimonis o la implantació de fortes recompenses per als qui col·laboren amb la justícia a còpia de delacions.
Per combatre la corrupció, que a Espanya és una tara nacional des de la mateixa constitució de l’Estat modern –i abans–, es pot interpretar que la Sala Segona del Tribunal Suprem ha decidit endurir les penes contra l’exministre José Luis Ávalos i el seu excol·laborador Koldo García i alhora rebaixar fins a l’anècdota la que ha correspost a l’empresari Víctor Aldama. Podria ser això. Encara que Aldama haja estat l’inductor i la peça clau en tota la trama del denominat cas de les mascaretes.
Però també podria ser que en realitat el que pretenen “per unanimitat” els piadosos i exemplars jutges de la Sala Segona és que uns altres empresaris delaten l’entorn de Pedro Sánchez, l’ànima del règim més pervers que haja concebut la malignitat suprema, per així acabar d’arrel amb el mal.
Siga com siga, a partir d’aquesta sentència –i de les interpretacions que se’n derivaran– es desbrossa un camí d’impunitat en el delicte. Perquè qualsevol empresari pot corrompre un servidor pretesament públic sabent que, si no l’agafen, tot això que ha guanyat, i si el pesquen, en tindrà prou amb una delació generosa i sentida perquè fins i tot es puga quedar amb els diners recaptats.
Tot això fa pensar que, en efecte, la corrupció es pretén combatre, no des de l’estat de dret, sinó des del sistema que li és propi. Empresaris corruptes del món, ara ho teniu ben fàcil!
