Recentment s’ha anunciat que la Comissió Europea prepara una onada de canvis normatius orientats a relaxar significativament les seves normes sobre fusions i adquisicions entre empreses. Els nous esborranys de directrius preveuen que la divisió antimonopoli de la UE doni més pes a factors com l’escala, la innovació, la inversió i la resiliència com a elements procompetitius que poden beneficiar-se d’un cert grau de consolidació. Fins ara, les normes antimonopoli europees estaven entre les més estrictes d’arreu, i han deixat un històric de casos molt significatius, com la fallida unió entre General Electric i Honeywell, entre Nvidia i Arm o Amazon i iRobot, el fabricant dels robots de neteja Roomba. El gir en el posicionament sobre aquesta qüestió és notable, però no sorprèn ningú que hagi estat observant com els darrers dos anys Europa desfà, un per un, els pilars normatius que s’havien defensat fins fa ben poc, com si fossin els deu manaments.
La mateixa Comissió Europea que ara promou els “campions europeus” i enterra la seva tradicional moralina de foment de les empreses petites perquè no es pugui cultivar cap monopoli, també ha fet marxa enrere en els plans de permetre només vehicles electrificats amb horitzó 2035, en el sistema de comerç de drets d’emissió com a mecanisme de pressió creixent sobre la industria intensiva en carboni, la directiva d’informes de sostenibilitat corporativa de centenars de pàgines, la norma antideforestació… Tots aquests principis rectors es van defensar amb un missatge ferm: qui s’adapti avui, guanyarà demà. Hi ha hagut empreses que han cregut en aquesta visió: fabricants de cotxes que han desmantellat línies de producció de combustió i invertit milers de milions en electrificació, grans indústries que han implementat solucions de baixes emissions comptant que les amortitzarien contra un preu del carboni elevat. Les grans corporacions han creat departaments sencers de compliment normatiu. No són pocs els projectes de fusió i adquisició que han descarrilat en fase avançada, degut a la rigidesa europea en aquest àmbit. Després de tot aquest suplici, les empreses disciplinades, les que van jugar en base a les regles, descobreixen ara que aquestes regles es canviaran a la meitat del partit i beneficiaran als seus competidors menys disciplinats.
El problema no és tant que Europa rectifiqui; de fet, la rectificació pot ser necessària i fins i tot desitjable quan la realitat demostra que un camí no funciona. El problema és la manera com es gestionen les rectificacions: quan la situació està al límit, després d’anys negant les evidències; sense reconeixement explícit del cost imposat als que van obeir, sense mecanismes de compensació, i amb una narrativa que presenta el gir com una “adaptació a les noves realitats geopolítiques”, en comptes d’un reconeixement que les premisses originals eren, en alguns casos, polítiques voluntaristes desconnectades de la competitivitat. Un funcionari europeu va descriure les noves directrius de fusions com “una ruptura amb el passat” i “un enfocament ambiciós que reflecteix les realitats d’una competència global cada cop més exigent.” Era necessari, vist el frenètic ritme de destrucció del teixit econòmic arreu de la Unió i de manera molt especial als pols industrials com Alemanya. Però caldria valorar la forma com es duu a terme el canvi de rumb, deixant les empreses que van pagar el cost d’aquella altra ambició totalment a l’intempèrie, castigades per haver cregut en la visió que aquestes mateixes persones van vendre aleshores.
Aquesta dinàmica té un efecte perniciós que va més enllà de la injustícia puntual: destrueix la seguretat jurídica com a bé col·lectiu. Si els actors econòmics aprenen que les regulacions europees més ambicioses tenen una vida útil d’entre cinc i deu anys abans de fer un gir de 180º, la resposta racional davant de qualsevol direcció estratègica que emprengui la Comissió en el futur és la desobediència o, com a mínim, “esperar i veure” (wait and see), és a dir, ajornar les inversions i l’adaptació a noves normatives fins que quedi clar que les normes són definitives, o fins que arribi alguna multa per incompliment. El resultat és exactament el contrari del que la regulació pretenia provocar. Si Europa vol que les empreses tornin a creure en el seu marc, haurà de tornar a demostrar que els guanyadors són els qui adopten el rumb fixat i els perdedors els qui l’ignoren per complet – de moment, la realitat és la contrària.
