Divendres passat, l’Administració Federal d’Aviació dels Estats Units va ordenar aturar tots els enlairaments del país durant més de quatre hores. En el moment de l’ordre hi havia uns 4.000 avions en vol cap a aeroports nord-americans, que van anar aterrant mentre cap altre no podia sortir. El secretari de Transport, Sean Duffy, ho va atribuir a un sistema de control aeri “increïblement vell”, que funciona sobre telecomunicacions analògiques i que es va col·lapsar quan commutadors i encaminadors van quedar saturats de dades. És la segona aturada nacional des de l’11-S, i l’anterior, el gener de 2023, també la va provocar la caiguda d’un sistema informàtic envellit.

Només dues setmanes abans, el 28 d’octubre, una fallada de comunicació entre tres ordinadors feia caure a l’altura d’Urda el LZB, el sistema que vigila la distància entre trens a la línia d’alta velocitat Madrid-Sevilla. El LZB es va instal·lar el 1992, amb la inauguració de la línia, i està en procés de substitució pel sistema europeu ERTMS, en una modernització que apuntava a gener d’enguany. Amb el sistema caigut, la circulació va passar a mode degradat – és a dir, al protocol alternatiu previst per quan falla el sistema principal -, una autorització errònia va permetre que un AVE reprengués la marxa i va acabar envestint un tren d’Iryo aturat a l’entrada de l’estació. Són dos episodis molt diferents, però comparteixen anatomia: no va fallar una tecnologia nova i experimental, sinó una infraestructura de finals del segle passat a punt de jubilar-se, i ho va fer en plena finestra de transició. Als Estats Units, el mode degradat va consistir a aturar-ho tot, cosa cara però segura; a Urda, va dependre d’una cadena de decisions humanes preses justament quan es disposava de menys informació.

Aquests casos no són anècdotes aïllades sinó el símptoma d’una tempesta perfecta. La primera generació de sistemes informàtics crítics, des del control aeri fins a la banca o l’administració tributària, es va desplegar entre els anys vuitanta i noranta, i bona part d’aquell codi encara funciona escrit en llenguatges que ja no s’ensenyen a cap facultat. Sobre aquest substrat envellit hi estem abocant codi nou a un ritme sense precedents: Google afirma que el 75% del seu codi nou ja el genera la IA i els enginyers es limiten a aprovar-lo. Dit d’una altra manera, convivim amb milers de milions de línies que ningú no acaba d’entendre del tot, unes perquè són massa velles i les altres perquè són massa noves. I tot plegat passa en un context geopolític en què l’energia, els semiconductors o les cadenes de subministrament han deixat de ser una garantia per esdevenir instruments de pressió entre blocs.

Ara bé, aquesta fragilitat no és un accident tècnic sinó el resultat previsible d’uns incentius. Durant trenta anys ho hem optimitzat gairebé tot pensant en l’eficiència: estoc zero, producció just a temps, proveïdor únic, el mínim cost possible per unitat. Cada euro estalviat en redundància millora el compte de resultats de l’exercici, mentre que el cost de no tenir-ne arriba en forma d’un esdeveniment de baixa probabilitat que cap pressupost no registra. La redundància és, en definitiva, una prima d’assegurança que només es fa visible el dia del sinistre. En l’àmbit públic l’asimetria és encara més acusada, perquè ningú no talla cap cinta per un sistema de senyalització que simplement continua funcionant, i el cicle electoral de quatre anys casa malament amb infraestructures que n’han de durar trenta.

Per això, valors que fins fa poc semblaven avorrits tornen a cotitzar a l’alça. La robustesa, és a dir, la capacitat d’aguantar un impacte mantenint l’essència. La redundància, disposar d’un segon camí quan el primer falla; la resiliència, recuperar-se ràpidament un cop el dany ja s’ha produït; i la continuïtat, que el servei no s’interrompi mentre tot això passa. Són virtuts que no surten mai als diaris, precisament perquè l’accident que no es produeix no és notícia.

Paradoxalment, la mateixa tecnologia que accelera la complexitat és també la millor eina que hem tingut mai per governar-la. Un model de IA pot llegir codi escrit fa quaranta anys en COBOL, un llenguatge nascut el 1959 que encara sosté sistemes bancaris i administratius arreu del món, i documentar-lo en hores. Pot generar milers de proves, simular modes de fallada o construir bessons digitals – és a dir, rèpliques virtuals d’un sistema real – per assajar el mode degradat tantes vegades com calgui abans que arribi el dia de veritat. Ara bé, la IA optimitza la funció objectiu que li donem, és a dir, allò que li demanem que maximitzi. Si li demanem velocitat i cost, ens retornarà sistemes ràpids i barats; si hi incorporem la continuïtat com a criteri prioritari, ens ajudarà a dissenyar estructures robustes amb una eficàcia impensable fa una dècada.

La qüestió no és tecnològica sinó de criteri humà. Qualsevol organització, pública o privada, hauria de saber quins dels seus sistemes són crítics, quants anys tenen i quantes persones de la casa els entenen realment. Hauria de pressupostar la redundància com una inversió i no com una despesa prescindible, i assajar periòdicament el mode degradat amb la mateixa disciplina amb què es fa un simulacre d’incendi. I en la contractació pública, el compliment dels terminis de substitució d’infraestructures crítiques hauria de pesar tant com el preu, perquè un projecte que havia d’estar enllestit fa mesos també té un cost, encara que no aparegui a cap balanç fins que és massa tard. La dècada que ve no la guanyaran necessàriament les organitzacions més eficients, sinó les que hagin entès a temps que l’eficiència sense robustesa és una aposta que, tard o d’hora, es perd.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa