Divendres passat, el Congrés va rebutjar els dos Reials Decrets-llei d’habitatge aprovats pel Consell de Ministres només tres dies abans. El primer va caure per 178 vots contra 172. El segon, per 184 contra 166. Aquest dilluns, Pedro Sánchez va dissoldre les Corts i va convocar eleccions per al diumenge 29 de novembre. I aquest mateix dimarts el Govern ha recuperat les mesures dels dos Reial Decrets-llei que el Congrés va derogar, amb algunes modificacions, perquè aquesta vegada siguin convalidades per la Diputació Permanent, una vegada dissoltes les Corts.
Amb independència absoluta del contingut material de les mesures, aquests esdeveniments mereixen una reflexió profunda. La democràcia és fons, naturalment, però és especialment forma. Abans de preguntar-nos si una política és bona convé saber qui pot aprovar-la, amb quin procediment, quines majories necessita i, sobretot, què significa que el poder legislatiu digui que no.
La Constitució preveu que, quan les Corts estan dissoltes, la Diputació Permanent assumeixi determinades funcions del Congrés, entre elles la convalidació dels decrets llei. No hi ha res d’anòmal en això. El problema és que, en aquest cas, la Diputació Permanent pot ser cridada a pronunciar-se sobre unes normes iguals o molt similars a les que el Ple del Congres acaba de rebutjar.
El Congrés té 350 diputats. La Diputació Permanent en té 69, formats per la presidenta de la cambra i 68 membres distribuïts proporcionalment entre els grups. La composició actual d’escons és 27 del PP, 24 del PSOE, 6 de Vox, 6 de Sumar i 1 per a ERC, Junts, EH Bildu, PNV i el Grup Mixt. La voluntat constitucional és la de reproduir tant com sigui possible l’equilibri polític del Ple, però comprimir 350 escons en només 68 representants incideix necessàriament en la proporcionalitat.
El resultat és que les majories poden canviar. Junts, que va ser determinant per tombar els decrets divendres, pot deixar de ser-ho a la Diputació Permanent. No perquè hagi canviat cap diputat de parer ni perquè s’hagi format una nova majoria política al país, sinó perquè ha canviat l’òrgan que compta els vots.
Això pot ser justificable des d’una estricta lectura literal de les regles i, tanmateix, continuar sent criticable des del punt de vista institucional. Steven Levitsky i Daniel Ziblatt insisteixen a ‘Com moren les democràcies’ que les constitucions, per si soles, no garanteixen el bon funcionament democràtic. També necessiten normes no escrites, entre les quals destaquen la contenció institucional: la disposició dels actors polítics a moderar l’ús de les prerrogatives que formalment tenen al seu abast.
La seva advertència més interessant és que el deteriorament institucional rarament arriba amb una ruptura institucional abrupta. Acostuma a produir-se gradualment, mitjançant decisions individualment defensables, procediments formalment legals i petits precedents que amplien successivament allò que es considera acceptable. Les democràcies també es protegeixen discutint els precedents abans que aquests es converteixin en rutina.
Aquest fet no resol necessàriament la qüestió que el Tribunal Constitucional pogués acabar considerant lícita l’operació. Els tribunals fixen els límits exteriors del que els poders públics poden fer. La política democràtica hauria d’exigir alguna cosa més que moure’s permanentment arran d’aquests límits. Legalitat i correcció institucional són conceptes relacionats, però no idèntics.
El precedent és fàcil d’imaginar en sentit contrari. Un govern de qualsevol altre signe aprova un decret llei, el Ple el rebutja i, pocs dies després, aprofita la dissolució de les Corts per reformular-lo mínimament i buscar una majoria més favorable a la Diputació Permanent. La valoració del procediment no hauria de dependre de si compartim el contingut de la norma.
Per descomptat, això no significa que una política rebutjada pel Congrés no pugui tornar-se a plantejar mai. És evident que sostenir aquesta conclusió seria absurd, però entre una prohibició absoluta i repetir pocs dies després pràcticament la mateixa votació davant un òrgan diferent hi ha molts matisos. Es poden introduir modificacions substancials, acreditar circumstàncies noves que justifiquin la urgència o, simplement, esperar que el nou Congrés sorgit de les urnes es pronunciï.
La democràcia no consisteix només a aconseguir majories. Consisteix també a acceptar les conseqüències quan no es tenen.
