El pas de comèdia –més aviat, de sainet– que ha malmès el resultat de les proves de l’informe PISA 2025 a Catalunya hauria de portar de manera ineluctable a la dimissió o la destitució de la consellera d’Educació i Formació Professional. Esther Niubó ja carregava sobre les espatles el pes del fracàs amb els sindicats majoritaris d’Ensenyament per evitar la vaga que s’ha allargat al curs vinent. Algú podria adduir, amb una certa raó, que el problema del sector és llarg i enquistat. També que la consellera va passar dos mesos de baixa a començament d’any i que això la va situar en una certa posició més vulnerable…
El problema és un quist, sí, i Niubó va quedar descol·locada durant un temps, també, però tot això no justifica els errors que el seu departament ha anat encadenant en el conflicte amb els mestres. Un dels més grossos va ser induir un acord amb els sindicats minoritaris –UGT i CCOO– que els majoritaris van considerar una provocació.
En tot cas, la consellera ha arribat a l’estiu amb les pitjors notes i el fiasco de les proves PISA recomana a un govern que es vol efectiu prescindir-ne. No només perquè algú, que no són els centres triats, l’ha espifiada quan les va fer coincidir amb les pròpies o en explicar-los com havien de procedir en els exàmens, sinó perquè el mateix algú ja sabia el passat mes de març que les proves quedaven invalidades.
Aquest algú ha deixat passar mesos amagant-ho per veure si fer coincidir el reconeixement de l’error amb l’estiu en reduiria l’impacte públic. Per acabar d’arredonir l’engany, ahir es va saber també que el ministeri havia avisat el departament de la badada molts mesos abans.
Políticament hi ha hagut un error –que la consellera fa mesos que analitza i investiga sense resultats efectius fins ara–, però hi ha hagut igualment una argúcia dilatòria molt menys dispensable. Salvador Illa defensa la seua consellera amb urpes i dents. És una opció legítima. Tan legítima com censurable.
Però el problema del fiasco PISA és també un altre. El problema és el percentatge. Dels 2.545 alumnes seleccions en les proves, 591 van quedar-ne exclosos. Això representa quasi el 20 per cent del total. La causa que va invalidar 97 alumnes va ser la discapacitat física (6) o el domini insuficient de la llengua (92). La gran majoria, però (493 alumnes, quasi el 20 per cent del total), van ser-ne exclosos per “discapacitat cognitiva, conductual o emocional”.
És a dir, un de cada cinc alumnes catalans presenta un quadre poc o molt diagnosticat que li impedeix resoldre de manera satisfactòria unes proves raonables per avaluar-ne la solvència acadèmica. Encara que algun representant dels centres ha afirmat que aquests percentatges no són extrapolables al conjunt de l’alumnat català, una conversa amb mestres de qualsevol grau escolar pot portar a la conclusió que la realitat encara pot ser més isarda.
Un percentatge elevat d’inclusió forçada, acceptació, resignació o fatalitat davant la realitat porta el sistema a uns resultats que les proves PISA anteriors havien descrit sense pietat. Això rebaixa el llistó en tots els nivells i de tots els alumnes. Les conseqüències que se’n deriven són òbvies. Aquesta no és una societat on els mestres i els alumnes siguen “més feliços”. Aquesta no és tampoc una societat que puga competir amb les altres del primer món en excel·lència acadèmica o professional. I finalment, aquesta no és una societat que prepare els seus estudiants per al mercat laboral, que va patint-ne i arrossegant-ne les mancances. Aquesta és una societat que, a còpia de discapacitats, va claudicant davant la incompetència professional.
És del tot comprensible no acceptar que el turisme barat siga el gran recurs d’una economia dirigida cap a un monopoli indesitjat. Però com es pot exigir una altra cosa si el mercat professional registra uns nivells tan baixos de preparació i ambició?
