Sempre han tingut bec les oques i sempre el món ha estat pendent de les decisions polítiques de repercussió global. I més encara quan aquestes repercussions han afectat l’àmbit energètic. Només cal preguntar als alemanys el preu que han hagut de pagar –el preu que paguen– per la dependència del gas i del petroli russos quan van decidir prescindir de l’energia nuclear i arran de l’atac d’aquest país a Ucraïna.
La invasió d’Ucraïna i la necessitat de mantenir una resposta coherent dins la Unió Europea –la mateixa necessitat estratègica alemanya pel que fa a la seguretat pròpia– va tenir com a conseqüència prescindir del gas rus, molt més barat que qualsevol de les alternatives que el podien substituir. Aquesta decisió va disparar a Alemanya els costs de producció i ha afectat els sectors punters del país: l’automoció, la química i la indústria de l’acer, que han perdut competitivitat i han agreujat la puixança de la competència, sobretot asiàtica.
Fet i fet, l’economia alemanya –el motor d’Europa– va entrar en recessió el 2023 i després ha mantingut un creixement molt feble. Dependre d’una manera tan accentuada del gas rus va ser en el passat una mala decisió. Però, en tot cas, era la decisió més fàcil i coherent, sobretot atenent les aliances polítiques que es van derivar del pes electoral dels Verds i la forta pressió social antinuclear, que es va disparar arran de l’accident de la central de Txernòbil l’any 1986.
Va ser la cancellera Angela Merkel qui va aprovar el tancament definitiu de les plantes nuclears alemanyes, que es va fer efectiu l’any 2023, arran de la catàstrofe de la central de Fukushima, un accident, per cert, que no va moure ni un mil·límetre la política pronuclear francesa.
Totes aquestes reaccions en cadena –que alteren el món des de sempre, però, sobretot, des de la primera industrialització– es poden accentuar quan qui ha de prendre decisions es mou per criteris arbitraris i a batzegades. Vladímir Putin pot ser un polític de decisions temeràries, però, en tot cas, almenys fins ara no ha estat imprevisible. El president rus és tan previsible com resulta Binyamín Netanyahu o com ho són decisions que pren el Comitè Permanent del Politburó del Partit Comunista Xinès.
Qui no és tan previsible –qui resulta del tot incert– és l’actual president dels Estats Units, que, a més, actua militarment sense obeir uns cànons que resulten més o menys comprensibles. Encara ara intentar determinar per què Donald Trump va decidir fer costat Israel en l’agressió a l’Iran és un misteri que admet especulacions de tota mena. Qualsevol analista l’hauria advertit dels riscs que comportava una decisió semblant. I de la capacitat de resistència que podia presentar el règim dels aiatol·làs. Potser en algunes decisions Trump semblen obeir a anàlisis prèvies raonables, però sovint el president dels Estats Units es deixa endur per una temeritat absurda.
Després d’anunciar un acord de pau amb Teheran i d’una lectura més o menys sensata dels punts que l’integren, queda clar que els Estats Units no han guanyat res amb aquesta darrera aventura. Més aviat hi han perdut. El règim dels aiatol·làs sembla haver-se reforçat després de l’agressió. Fins i tot sembla haver guanyat cohesió i adhesió socials. Allò que sí que se n’ha ressentit ha estat la relació de Trump amb Netanyahu. Què han guanyat els Estats Units amb aquesta aquest rampell d’inexpert en geoestratègia?
Almenys Donald Trump ha entès el que la resta de la humanitat tenia ben clar abans: l’Estret d’Ormuz és un punt estratègic enormement fràgil que pot provocar una crisi energètica enorme al món. Un punt desbocat sense assegurar-se el control total de l’Iran. I Trump –vejats miracle!– ha entès també que, si els Estats Units poden suportar les conseqüències que es deriven de la inestabilitat de la zona amb recursos propis, els seus clients o proveïdors, la resta d’Occident, no ho tenen tan fàcil. Això justifica la decisió de tallar d’arrel la durada del conflicte.
Que Trump haja entès aquesta lliçó tan concreta i que a partir d’ara actue amb una mica més de previsió i coherència és tota una altra cosa. En això també és igualment imprevisible.
