La vaga del sector de l’ensenyament a Catalunya s’ha intensificat i s’ha agreujat. Tots els passos que ha fet el govern fins ara en aquest conflicte han estat errors encadenats. Des de la categoria fins a l’anècdota. Des de subscriure un acord amb els sindicats minoritaris del sector –CCOO i UGT–, excloent-ne els majoritaris, fins a infiltrar agents dels Mossos d’Esquadra en una assemblea de professors.
Si la consellera Esther Niubó pretén alterar el vesper docent, ningú li pot discutir la professionalitat. És cert que mirar d’arribar a pactes amb els representants sindicals majoritaris d’un sector tan castigat no és fàcil, com també ho és que precisament aquesta situació de greuges crònics no es pot envescar més amb tensions potineres i enllaçades.
Qui vulga veure una estranya “politització” –caldria dir-ne “partidització”– dels mestres que atiaria per sota les protestes públiques perquè aquest govern no és del seu color fa trampa i menteix. Només cal fer una repassada a les mobilitzacions del sector, per exemple, en els darrers anys quan hi havia al govern Esquerra Republicana. I recordar, igualment, les vagues i les protestes que va haver suportar el conseller Josep Gonzàlez-Cambray, que fins i tot l’any 2022 no va poder inaugurar el Saló de l’Ensenyament de Barcelona perquè li ho van impedir grups d’ensenyants.
La llista de reivindicacions dels mestres a hores d’ara ja és de coneixement popular: des de la reducció de les ràtios a les aules, passant per augments salarials contundents, fins a la provisió d’especialistes que ajuden a descarregar unes aules on la inclusió ha provocat una pila de problemes.
Les dues primeres primers són essencialment tàctiques, però la tercera és pura estratègia. Fins a quin punt la inclusió com s’ha concebut i com s’ha aplicat, d’acord amb el vocabulari en voga, és sostenible? La idea inicial que va moure’n la implantació és lloable. Perquè ningú pot rebutjar la intenció d’intentar igualar a les aules actituds i aptituds molt diferents. Però què significa l’aplicació real de la pretensió en el moment social que viu el país?
És possible mantenir un nivell d’aprenentatge ambiciós quan dins una classe conviuen persones amb problemes específics de cognició? Convé forçar l’arribada a les aules generals d’alumnes durant el curs que no reuneixen les mínimes capacitats de coneixement del català? Les aules d’acollida són un pas previ ben resolt o un tràmit administratiu? Tenen prou recursos aquestes aules per no acabar convertides precisament en un tràmit excusatori?
No cal insistir en els resultats de les darreres proves que queden reflectides als informes PISA. El corresponent al 2022 va detectar que la competència lectora dels alumnes catalans s’havia situat per sota de la mitjana espanyola i de l’europea. Catalunya va aconseguir 462 punts en comprensió lectora, la dada més baixa registrada des del 2006, amb una caiguda de 22 punts. La mitjana espanyola en aquest àmbit se situava en 474 punts i la de l’OCDE, en 476. No cal tampoc parar esment en els nivells més tècnics, si la capacitat lectora i de comprensió de continguts de textos literaris, científics i matemàtics ens equipara a països d’unes altres òrbites econòmiques i culturals.
Els empresaris, allò que en diuen “el mercat”, que dona sentit a la destinació final dels alumnes, fa anys que detecten i denuncien seriosos problemes d’adaptació entre el que s’aprèn a les aules i el que requereixen les necessitats laborals. Aquesta inadequació presenta una pregunta prèvia: què busquen els catalans, què busca la societat i què busquen els seus dirigents polítics en el seu sistema d’aprenentatge? Respondre a aquesta qüestió ha de ser previ a definir un model d’escolarització. Aclarit aquest model, arriba el moment d’ajustar el propòsit amb la realitat.
Tot això s’ha resolt bé a Catalunya? Siga com siga, el que sí que queda clar, més enllà de les queixes amargues dels ensenyants, és que el model escolar no és l’adequat perquè no respon als resultats mínims que caldria esperar-ne. I ací torna la pregunta inicial: de quina manera contribueix el sistema inclusiu a aquest fracàs? Tot es pot resoldre només amb més recursos? O convé una reflexió que vaja molt més enllà d’augmentar-los?
