De tant en tant reapareix al debat públic l’eterna discussió sobre la fiscalitat catalana. Aquest cop el detonant ha estat l’eliminació de l’Impost de Patrimoni per part del govern d’Andalusia, amb una bonificació del 100% del gravamen. Galícia i Múrcia també han anunciat futures bonificacions, sumant-se així a la Comunitat de Madrid. Catalunya assumeix la meitat de la recaptació d’aquest tribut del règim comú. Cal remarcar que l’Impost de Patrimoni és inexistent a la Unió Europea i només Suïssa i Noruega l’apliquen a l’OCDE, amb tipus màxims significativament inferiors als catalans.
És innegable que la pressió fiscal a Catalunya és elevada – les dades són concloents: si dediquéssim la totalitat dels nostres ingressos a pagar impostos a partir de l’1 de gener, els catalans acabaríem de pagar impostos el dia 6 de juliol. Els 24.000 euros anuals de salari mitjà (un cost salarial de 31.500 euros si considerem la contribució a la Seguretat Social a càrrec de l’empresari) es converteixen en 16.000 euros nets. En altres paraules: després d’aplicar els impostos sobre les rendes del treball al cost salarial, un individu a Catalunya amb el salari mitjà només disposa del 50% restant per al consum o l’estalvi personals. I aquesta data – batejada com el Dia de l’Alliberament Fiscal – es posposa any rere any. Un contribuent solter i sense fills i amb un sou brut anual de 30.000 euros, paga uns 300 euros més l’any a Catalunya que a Madrid. Comprar un immoble d’obra nova de 150.000 euros costa 6.000 euros més a Catalunya que a Madrid degut a l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats. El tipus marginal màxim de l’IRPF a Catalunya és del 51%. Finalment, com que la Generalitat no indexa l’IRPF en funció de la pujada de la inflació, els catalans pagarem de mitjana, 224 euros més enguany. Catalunya és la comunitat amb la fiscalitat menys competitiva de l’Estat i és la segona regió europea amb un tractament més lesiu a l’estalvi i a les rendes patrimonials.
Si bé és una realitat que l’esforç fiscal a Catalunya és elevat, en el debat públic apareixen sovint dues visions contradictòries que justifiquen aquesta anomalia. Per una banda, que Catalunya pateix un desequilibri pressupostari a causa del dèficit fiscal: els diversos milers de milions d’euros que es recapten de forma centralitzada a tot l’Estat i que no es retornen a Catalunya, estimats en aproximadament un 8% del PIB, obliguen la Generalitat a crear nous impostos inèdits a altres comunitats – en sumem fins a 15: impost a les begudes ensucrades, als vehicles de combustió, a les xarxes de transport d’electricitat, als grans magatzems, als residus nuclears…
Aquest punt de vista exigiria de major contundència en el relat institucional per revertir la situació: si el desequilibri de les balances fiscals realment no ens permet disposar d’una estructura fiscal raonable i obliga a una enorme profusió d’idees recaptatòries, estem davant d’un problema polític greu que hauria de reprendre protagonisme en el discurs del Govern.
Tanmateix, aquesta lectura es contraposa a una altra d’antagònica: que a Catalunya apostem per una fiscalitat volgudament elevada, especialment sobre l’estalvi, perquè considerem que l’administració pública ha de tenir un paper primordial en la gestió dels recursos, en detriment de la capitalització del sector productiu. D’aquesta visió de país en tenim exemples recents, com la rebaixa lineal a les matrícules universitàries – independentment de la renda – o el finançament de pistes d’esquí, comercialitzadores d’electricitat o una pretesa banca pública, entre d’altres.
Si donem per bona aquesta segona visió, que és legítima – si bé té poc a veure amb els petits i pròspers països europeus amb els quals sovint ens emmirallem – aleshores no hauríem de parlar del dumping fiscal d’Andalusia. El concepte de dumping fa referència a una suposada competència deslleial, que es fonamenta en la incapacitat del competidor per dur a terme la mateixa política. Si a Catalunya apostem voluntàriament per un país amb un pressupost públic extraordinàriament elevat, si aquest és el model que volem, aleshores el que fan Madrid o Andalusia no és pas competència deslleial sinó, senzillament, apostar per un model diferent del nostre. En canvi, si assumim que el pressupost de la Generalitat no és la conseqüència d’una visió de país sinó d’un greuge en el repartiment estatal, aleshores el problema principal no és que Andalusia elimini l’Impost de Patrimoni sinó que ho faci sense corresponsabilitzar-se dels ingressos fiscals necessaris.
La contradicció discursiva entorn del model fiscal és un episodi més de la política de nedar i guardar la roba que tan sovint practiquem a Catalunya. Davant la dificultat de defensar l’altíssima pressió impositiva, s’empra la carta del dèficit fiscal i el dumping entre comunitats. Però… i si la pregunta és més senzilla: la pressió fiscal de Catalunya és desitjada o imposada?
1 
