L’Institut d’Actuaris d’Espanya ha publicat recentment un informe sobre possibles reformes estructurals del sistema de pensions que, més enllà dels seus detalls tècnics, suposa l’enèsim avís sobre el fet que el model actual té un problema estructural i les reformes paramètriques ja no són suficients.
En els darrers anys, diverses institucions nacionals i internacionals han insistit reiteradament en la imperiosa necessitat d’ajustos estructurals del sistema. El diagnòstic persistent és que no som davant d’un sistema tensionat que requereix petits retocs, sinó davant d’un model que ha esgotat la seva capacitat d’ajust incremental.
El sistema contributiu presenta un dèficit d’uns 30.000 milions d’euros anuals, que s’eleva fins a uns 66.000 milions si es consideren altres components. I les projeccions apunten a dèficits persistents durant dècades. A això s’afegeix la generositat actuarial del sistema. De mitjana, el sistema retorna al voltant d’un 60% més del que rep en cotitzacions en termes comparables. No es tracta, doncs, d’un dèficit conjuntural associat al cicle econòmic. El mateix disseny del sistema, en el context econòmic i demogràfic actual, genera desequilibris.
Una altra xifra que crida l’atenció és la del “deute implícit”, és a dir, el valor actual de totes les pensions compromeses. Segons l’informe, podria situar-se al voltant dels 8 bilions d’euros, aproximadament sis vegades el PIB d’Espanya. Aquesta magnitud condiciona completament el debat, perquè fa inviables algunes de les reformes que sovint es plantegen en abstracte. Per exemple, la transició cap a un sistema de capitalització pura, on cada treballador estalvia per a la seva pròpia jubilació, és, en la pràctica, fiscalment inassumible, ja que implicaria pagar simultàniament les pensions actuals i acumular estalvi per a les futures. L’ordre de magnitud requeriria aportacions anuals de milers d’euros per persona durant dècades.
Descartada aquesta opció, el debat es desplaça cap a reformes dins el mateix sistema de repartiment. Aquí és on l’informe posa el focus en tres alternatives: sistemes de punts, comptes nocionals i models mixtos.
El sistema de punts és, en aparença, atractiu, simple, transparent i estès en diversos països europeus. Però presenta la debilitat estructural que el valor del punt depèn de decisions polítiques, cosa que pot erosionar la sostenibilitat si no hi ha mecanismes automàtics estrictes.
Els comptes nocionals, en canvi, introdueixen una lògica diferent. Tot i mantenir el repartiment, vinculen de manera molt més estreta les cotitzacions amb les prestacions. Això millora la transparència i la sostenibilitat, però té la conseqüència inevitable d’unes pensions inicials més baixes que les que resulten del sistema actual sense reformes. Les estimacions de l’informe situen la reducció al voltant del 10%-13% en escenaris plausibles. Aquest és, probablement, el punt més incòmode del debat públic. El sistema actual és més generós del que pot sostenir-se. Qualsevol correcció creïble implica, explícitament o implícitament, ajustar aquest nivell de generositat.
Els sistemes mixtos, que combinen repartiment i capitalització, ofereixen una altra via, amb l’avantatge de diversificar riscos. Però tampoc són gratuïts, ja que o bé augmenten les cotitzacions, amb efectes sobre ocupació i salaris, o bé generen costos de transició molt elevats. El principal repte és com finançar aquesta transició, ja que qualsevol desviament de cotitzacions genera un forat immediat en el sistema actual.
En realitat, totes les alternatives traslladen al present decisions que fins ara s’han anat ajornant. El debat ja no és si reformar o no, sinó com repartir els costos d’una reforma inevitable. El nostre debat públic ha d’entendre que la inacció no manté l’statu quo; simplement trasllada l’ajust cap al futur. I, probablement, en forma d’ajustos més abruptes i menys equitatius.
