La setmana passada el Financial Times va revelar que el Banc Central Europeu havia frenat discretament Revolut, el neobanc més valuós del continent, prohibint-li llançar nous productes a l’espai econòmic europeu fins que esmenés les “deficiències” dels seus processos d’aprovació. La causa no era cap irregularitat, cap frau ni cap forat de solvència: era, senzillament, que innovava massa de pressa. La deficiència era que els grisos buròcrates no li poden seguir el ritme per mirar amb lupa cada nova funcionalitat o producte que llança al mercat. El supervisor havia arribat a descriure els equips de producte de la companyia com a míssils autoguiats, una metàfora que el mateix conseller delegat, Nik Storonsky, va fer-se seva amb orgull – premen el botó i arriben sols a l’objectiu – i que a Frankfurt es va llegir, és clar, com una amenaça. Parlem d’una empresa amb 75 milions de clients i un benefici abans d’impostos que va créixer un 57% l’any passat. El pecat, doncs, era funcionar massa bé.
El cas no seria més que una anècdota si no encaixés tan bé en un patró més ampli. Tot just fa uns dies, un grup d’analistes va publicar un informe, titulat Europe 2031, que descriu, en forma de relat gairebé distòpic, com el continent llisca cap a la irrellevància tecnològica. Les xifres no admeten gaire ironia: Europa allotja al voltant del 5% de la capacitat de càlcul (el compute, és a dir, la infraestructura de processament que alimenta els models d’intel·ligència artificial) davant del 80% dels Estats Units. El pla insígnia europeu de 200.000 milions d’euros, bona part reciclat de partides anteriors, queda empetitit pels més de 400.000 milions que les tecnològiques nord-americanes van invertir només el 2025. No tenim cap model generatiu rellevant, i comencem a no tenir ni l’enginyeria per construir-lo. Malgrat això, el reflex institucional segueix essent el mateix: frenar. Aquest mateix juny, a la seva conferència anual de desenvolupadors, Apple va anunciar que la nova Siri amb intel·ligència artificial no arribarà als iPhone ni als iPad europeus quan s’estreni l’iOS 27, perquè la Digital Markets Act – la normativa europea de mercats digitals – l’obligaria a obrir l’accés al sistema a assistents de tercers en condicions que Apple considera inassumibles. El resultat és que, un cop més, el ciutadà europeu serà l’únic del món que no podrà fer servir una funcionalitat que sí que tindran un nord-americà, un japonès o un brasiler. No és que no fabriquem la tecnologia; és que ens autoexcloem de la que fabriquen els altres. Hem aconseguit convertir la prudència regulatòria en una forma sofisticada de subdesenvolupament voluntari.
Ara bé, seria injust suggerir que la pressa només angoixa els buròcrates de Brussel·les i Frankfurt. Aquest cap de setmana, el govern dels Estats Units va prémer el propi botó d’emergència: una directiva de control d’exportacions del Departament de Comerç va ordenar a Anthropic suspendre l’accés de qualsevol estranger als seus dos models més potents, Claude Fable i Claude Mythos (la versió comercial i la versió “ultra” del mateix sistema, respectivament). Washington al·legava seguretat nacional i la sospita d’un mètode per esquivar les proteccions del model; l’empresa ho considera un malentès i adverteix que, aplicat amb aquest criteri, cap model nou no es podria desplegar mai. Estem, segons sembla, davant de la primera vegada que un govern obliga a retirar de la circulació un model d’IA ja desplegat.
Tant Frankfurt com Washington reaccionen amb el mateix gest: frenar allò que va massa ràpid, però des de posicions oposades. Els Estats Units poden permetre’s el luxe de desconnectar el seu model més avançat precisament perquè en tenen un; el seu problema és l’excés de capacitat. Europa, en canvi, frena productes financers que no ha creat i bloqueja assistents que no ha programat: el seu problema és que no té motor, només pedal de fre. Mentre no decidim construir el motor abans que el fre, seguirem confonent la cautela amb l’estratègia. La irrellevància, a diferència de la innovació, no necessita que ningú premi cap botó: arriba sola, puntual, i amb tots els permisos en regla.
