Fa uns dies l’oficina estadística de la Unió Europea (Eurostat) va actualitzar les xifres relatives a les intervencions públiques per donar suport a les institucions financeres, que recullen l’evolució anual, des del 2007 fins el 2022, de les ajudes i garanties atorgades des de l’inici dels diversos rescats bancaris esdevinguts als UE en el marc de la crisi financera.
A data d’avui, el cost acumulat del rescat bancari a Espanya ha ascendit fins els 74.228 milions d’euros. Cal tenir en compte que això és el cost net, és a dir, tenint en compte el que es va gastar, però també el que es va ingressar pels rendiments que van generar els actius adquirits. En aquest sentit, el cost va ascendir a 89.703 milions d’euros, mentre que es van percebre uns ingressos de 15.475 milions. En termes absoluts, la xifra del cost net és la més elevada de tots els països de la UE-27, superior a la d’economies de major dimensió com Alemanya (+52%) o Itàlia (+872%).Suposen 1.560 euros per ciutadà, incloent-hiels menors d’edat. Naturalment, més del 60% del cost total es concentra durant l’any 2012, quan es va produir la nacionalització de Bankia tot just ara fa 11 anys, a més dels rescats de CatalunyaCaixa i el Banc de València.
El cert és que, lluny d’haver-se acabat, podem dir que el rescat bancari segueix parcialment actiu, o com a mínim les seves conseqüències encara tenen un impacte pressupostari. Així, alllarg de l’any 2022 el cost fiscal net (tenint en compte que també es van generar alguns ingressos per la tinença d’actius) va sumar un total de 967 milions d’euros. Si bé és cert que les injeccions directes de capital van cessar l’any 2014, aquest no és l’únic mecanisme d’intervenció. La forma actual del rescat es materialitza mitjançant el pagament d’interessos i l’execució d’avals i garanties, a més d’altres mecanismes addicionals.
Fins a quatre països de la UE han tingut guanys positius derivats del rescat bancari. Encapçala la llista França, amb més de 2.000 milions d’euros, seguida de Dinamarca (1.540 milions), Suècia (869 milions) i Luxemburg (337 milions). Aquest fet s’explica perquè aquests països van materialitzar gran part del rescat en forma de garanties que no necessàriament es van executar (és a dir, que no tenien perquè suposar una despesa fiscal real), però que generaven uns ingressos derivats de comissions. També hi han contribuït ingressos derivats de titularitat d’instruments financers adquirits per aquests governs, o la revenda d’actius no financers per sobre del preu d’adquisició (per exemple, propietats immobiliàries). Això es contraposa amb les injeccions directes de capital públic que es van haver de dur a terme en el cas espanyol com a conseqüència de la situació d’insolvència de moltes entitats i el consegüent procés de reestructuració del sistema financer.
El cost global del rescat per l’Europa dels 27 s’enfila fins els 260.000 milions d’euros. Això contrasta amb la situació dels Estats Units, onel govern federal va sortir-hi guanyant després de la finalització del programa de rescat TARP (Troubled Asset Relief Program) i el rescat de Fannie Mae i Freddie Mac. El cost total de les ajudes a bancs i altres institucions financeres va ascendir fins els prop de 635.000 milions de dòlars, però els ingressos en forma de retorn per part de les institucions rescatades (390.000 milions) i els interessos que van generar els actius adquirits (354.000 milions) van fer que les entrades de capital al Tresor fossin de 744.000 milions de dòlars. Per tant, el guany net va ser de 109.000 milions.
Ja ha passat més d’una dècada des que Mariano Rajoy va dir en una sessió de control de juny del 2012 que el rescat bancari no costaria ni un euro als contribuents, i que era “un crèdit a la banca que pagarà la pròpia banca”. En els mateixos termes s’expressava el Ministre d’Economia d’aleshores, ara Vicepresident del Banc Central Europeu, quan afirmava que “no hi hauria cap cost pels contribuents espanyols”. Queda clar que, o bé s’equivocaven o bé mentien perquè, a hores d’ara, els contribuents encara seguim pagant.
