El president de Foment Nacional del Treball, Josep Sánchez Llibre, ha anunciat la data de les pròximes eleccions de la gran patronal catalana –el 18 de maig vinent– i ha anunciat alhora que es tornarà a presentar al càrrec per tercera vegada. Foment va decidir el 2024 suprimir l’obligatorietat de reduir la presidència a dos mandats. Tal com van comentar els seus directius, van disposar-ho així perquè al seu torn la CEOE també ho havia així decidit abans. Era una opció. Una altra hauria estat reconèixer els beneficis de limitar les etapes presidencials i mantenir aquesta aposta.
En tot cas, és bastant acceptat que Sánchez Llibre és un home de consens. Després d’una llarguíssima etapa política com a mà dreta –potser també esquerra– de Josep Antoni Duran i Lleida a Unió Democràtica, Sánchez és un president de formes afables i conciliadores que poques vegades perd els estreps i que sempre està disposat al diàleg. Algú podria adduir que no és un empresari comme il faut, perquè qui sempre ha dirigit l’empresa familiar és el seu germà Daniel, però aquesta experiència productora no és necessària en una entitat que necessita més aviat diplomàtics. Si algú entén de diplomàcia, Sánchez Llibre s’hi va graduar amb nota alta fa dècades.
Algú podria adduir també que en aquesta llarga etapa –Sánchez és president de Foment des de 2018– el casal de Via Lateiana s’ha omplert de vells càrrecs i coneguts d’Unió, però això també pot arribar a ser comprensible. Em primer lloc, perquè potser més val que sigui així, perquè les altres complicitats polítiques potencials de l’entitat fan molt més de mal dir. I segonament, perquè cadascú treballa a gust amb qui li convé. Unió va ser des de la Transició un partit complementari i de quadres –més que d’esquadres– i finalment aquella experiència ha servit d’alguna cosa fora del món polític estricte.
No hi haurà campanya a Foment, perquè no hi ha veus crítiques. L’ordre empresarial –de tanta tradició també al país– deu ser això també. Aquestes eleccions, doncs, no susciten cap morbositat afegida. Afirma Josep Sánchez Llibre que “els membres de la meva Junta Directiva m’han demanat que em torni a presentar”. Bon senyal. Germandat i harmonia a les altes esferes. I no com als partits polítics.
Foment del Treball Nacional no és cap broma. Ni per passat ni per present. Votaran en aquestes eleccions fins a cent deu patronals sectorials i vint més de territorials—amb diferent nombre de vots— i també hi podran participar unes cinc-centes empreses que estan adherides a l’organització de forma individual. En aquest país en què la gran empresa suposa un percentatge molt reduït del teixit productiu almenys que quede constància que els que són hi són. En un món de desconcerts, incerteses, desercions, desil·lusions i ingratituds la gran empresa catalana acull les virtuts antagòniques. Interès ben entès hi obliga.
El programa general que ha esbossat Josep Sánchez Llibre s’assembla al de principi de segle, perquè després n’hi haja qui sentencie la mort de les grans ideologies: defensa de la llibertat d’empresa, defensa de la propietat privada i compromís en la garantia de la seguretat jurídica de les inversions privades. Això ho subscriuria Lluís Ferrer-Vidal.
Anant més al tall, perquè per això encara alguns grans empresaris catalans són industrials, la nova Junta i el seu president es comprometen en la defensa de l’increment de la productivitat i la competitivitat, la lluita contra l’absentisme laboral, la rebaixa de la pressió fiscal a les famílies i a les empreses –encara més a Catalunya, líder territorial en aquest àmbit– i el treball per facilitar el dret a l’habitatge i a unes infraestructures més eficaces.
Des que Pedro Sánchez va formar govern amb l’esquerra de la seua esquerra i l’actual president va renunciar a la força a altres fórmules –com ara l’aliança amb el sortosament desaparegut Ciutadans–, la nova coherència del president espanyol a obligat la CEOE i Foment a fer hores extres. La gran patronal espanyola i la subsidiària catalana saben on és el front i qui és l’enemic. Ai, aquell PSOE tan propici de Felipe González!
L’adversari queda diàfan, però i l’amic? Queda clar que la CEOE i la seua Espanya estarien còmodes amb PP i VOX al govern, però i Foment?
Foment del Treball Nacional té la intenció i la vocació d’incidir en la política espanyola i treballar pels seus interessos locals –és a dir, per Catalunya–, però en aquesta intenció les conveniències de la CEOE són les seues desconveniències.
Durant les darreres dècades la relació de Catalunya amb l’Estat ha estat ben galdosa. Només ha funcionat de manera tan relativa com es vulga quan el partit de torn al govern espanyol ha necessitat el suport del catalanisme. I encara així i per posar-ne un exemple, el nivell d’execució de les inversions públiques estatals ha estat permanentment obscè. Què ha fet Foment del Treball Nacional per incidir en un millor tracte d’aquests governs de torn, quan han estat de dretes? Què ha aconseguit?
El fracàs de Foment en aquest sentit és també el fracàs absolut el del Fòrum del Pont Aeri, un grup de personalitats espanyoles i catalanes que va aplegar-se “per debatre amb líders polítics i empresarials, intercanviar vivències, analitzar situacions d’interès general i proposar solucions” i han acabat en desbandada. I encara sort, perquè per a què?
Quins són els aliats polítics de Foment del Treball Nacional a Espanya? Els qui han pressionat les grans empreses catalanes perquè emigraren del país durant el Procés, els que conceben l’IBEX 35 com l’índex borsari de l’empresa madrilenya i els que només garanteixen la seguretat jurídica a través dels seus jutges i fiscals.
