L’estiu fa aquestes coses. Potser per la falta de notícies roents o potser per la fugacitat dels Mundials de Futbol o dels eclipsis generadors d’efectes badocs. Siga com siga –i potser també de carambola– aquests dies s’ha tornat a sentir la veu agitada de Guillem Laporta, president del Moviment de Treballadors pel Lloguer Turístic. Una mena de testimoni que sol passar volgudament desapercebut en moments de l’any més agitats.
Treballadors pel lloguer… Sí, pel lloguer; és a dir, a favor del lloguer de pisos i apartaments turístics. Que tot no han de ser afectades per la hipoteca, perquè ací es cullen figues i també cols. A més, ja sabem que els déus ajuden els audaços –sobretot, a l’agost– per pur sentit de l’humor.
Laporta ha tornat a esgrimir les xifres que només ell desgrana en públic. Els llocs de treball directes que mou aquesta mena d’apartaments a tot Catalunya arriba als 9.000. Una xifra que es multiplica fins als 200.000 quan hi afegim els induïts.
La paleta dels colors és variada i ocupa tots els sectors. Des de la neteja fins als gestors. Això equival a un moviment de 3.000 milions d’euros anuals, que és quasi el 3 per cent del PIB del país. Des de la publicació de l’Informe Fènix, el PIB és un parany al costat del PIB per càpita, d’acord. Però, en tot cas, vet ací un gat, vet ací un gos, el compte encara no s’ha fos, i 3.000 milions són 3.000 raons.
Encara hi ha números que aborronen més. Perquè pisos i apartaments turístics suposen quasi la meitat del total de places d’allotjament del sector, molt per sobre d’hotels i càmpings, que només plegats els fan ombra. Això vol dir, per exemple, que si tots els ajuntaments seguiren la crida de l’alcalde de Barcelona i decidiren eliminar-los tots el 2028, l’impacte seria semblant al que suposaria el tancament de tots els hotels i tots els càmpings. T’ha tocat o t’ha fet aire? Explicat així, el trasbals fa cara d’apocalipsi. Apocalipsi per al sector que alguns –potser molts– veuen com si fora el gènesi.
A l’altre costat de la balança, al plat oposat als treballadors pel lloguer turístic, hi ha les afectades per la hipoteca. I tots aquells que busquen un habitatge digne a preu raonable per a les seues butxaques. Els polítics abolicionistes –abolicionistes dels apartaments que consideren cau de desgràcies– addueixen que aquest ús de l’habitatge és espuri, perquè en multiplica el preu i invalida milers de pisos i apartaments que, d’una altra manera, servirien per a la distensió de les zones considerades “tensionades”, que són totes o quasi totes.
Contra aquestes veus i contra la sentència de mort de l’alcalde Collboni, els treballadors del lloguer turístic addueixen que la quantitat total d’aquests pisos equival a un percentatge ínfim del parc d’habitatges disponibles. I que eliminar-los no mouria ni una coma del text.
Xifres i raons han de fer pensar. El primer argument que se’n pot deduir, de pensar, és que efectivament prou malament està la qüestió de l’habitatge per embrutar-la encara més amb espais ocupats de manera aparentment bastarda. Això vol dir que eliminar pisos i apartaments turístics pot donar aire al mercat, ni que siga una brisa, i abaratir-ne, ni que siga un pèl, els preus.
Però després del primer arriba el segon, que és el següent. Si hi ha 200.000 persones que, en el tot o en la part, es beneficien per aquesta activitat i l’activitat es crebanta, com podran llogar els pisos que queden lliures si no els podran pagar? Sota cada pedra també hi pot haver un alacrà. Encara ens passa poc per pensar. O per no pensar.
