El president de la Generalitat acaba de certificar al Museu Marítim de Barcelona el pas de l’equador de la legislatura. Salvador Illa hi ha volgut reunir una densa representació social i política, que no dissimulava la pia resignació, per amollar una invitació al debat educatiu en forma de “consens de país”.
Per determinar les regles del joc prèvies, Illa s’ha compromès a arribar al 6 per cent del PIB en la inversió al sector, tal com ordenava la Llei d’Educació de Catalunya de 2009, que a la disposició final segona exigeix aquest mínim. Exigència debades. Qui any passa, promesa incomplerta empeny.
El pressupost d’Educació del 2026 recull una inversió en ensenyament del 2’8 per cent d’aquest PIB, que, estirant una miqueta per davant i per darrere, en segons quins departaments i quines partides, quasi toca el 4 per cent. O això diu el govern. Sent molt benevolents, doncs, per complir la nova promesa del president caldria afegir-hi en un futur immediat una aportació anual del 2 per cent del PIB.
Com que aquest Producte Interior Brut enguany a Catalunya és de 334.765 milions euros, el compromís presidencial del 6 per cent se situa 6.695 milions anuals més. La inversió total en educació, doncs, hauria de ser de 20.000 milions. Però els números no quadren perquè el govern afirma que, escurant ací i allà, ara només en fa 8.500. En falten 11.500. Ai! Després els senyors de PISA diuen que les matemàtiques són un fangar…
Hi ha una altra manera de fer aquesta operació, perquè tot quede ben remenat i ben espès. Si el total de les partides al pressupost actual destinades a educació sumen 8.500 milions i suposen el 4 per cent del PIB, la meitat d’aquesta quantitat que caldria aportar-hi de més per arribar al 6 per cent suposarien 4.250 milions més cada any.
D’acord. 6.695 o 4.250. No ve de 2.000 milions. D’una manera o d’una altra, aquesta xifra anual equival en el millor dels casos a l’actual augment del finançament que han pactat Esquerra Republicana i el govern de Pedro Sánchez. Ras i curt, si Salvador Illa compleix la seua promesa marítima educativa, hi haurà de destinar tota la millora que aporta el nou model de finançament. En el cas que el Parlament espanyol l’aprove.
Tot això mareja i, per falcar els peus a terra, Illa es va comprometre davant tan selecta audiència, entre la qual brillaven les pantalles dels mòbils, a instal·lar aire condicionat en totes les escoles en els pròxims cinc anys. Això és més creïble i sensat. Tot i que tres d’aquests anys correspondran al nou govern, que ves a saber si estarà per condicionar aires.
La moral de tota aquesta història és que no hi ha mans. Hem passat de la “disbauxa” i el “caos” del Procés a la retòrica antiga sense recursos, amb les misèries cròniques habituals. Aules que cremen, cues en la sanitat que no s’escurcen, mestres que es queixen, rodalies que no funcionen, pispes que furten coure, trets pels carrers, finançament de pa sucat en oli de gira-sol… El problema és com abordar els problemes eterns amb la penúria de sempre. I això no ho arregla ni Salvador Illa, ni Pedro Sánchez, ni l’Esperit Sant.
