Al llarg de la darrera dècada s’ha incrementat àmpliament la percepció social sobre l’emergència climàtica. Afortunadament, el negacionisme climàtic és avui dia una corrent ideològica minoritària. Les empreses i organitzacions s’han vist obligades a actuar tot adoptant les energies renovables, innovant en envasos, materials i processos més sostenibles i implementant cadenes de valor amb majors estàndards ètics, en gran mesura degut a la pressió col·lectiva dels consumidors. Estem lluny de la descarbonització de les economies occidentals que sovint es planteja pel 2050, i fins i tot els objectius més mundans i senzills que s’han fixat pel 2030 requeriran un esforç notable – tot i així, seria deshonest no reconèixer la creixent sensibilitat ambiental que mostren la majoria d’indústries.
Durant aquest procés han aparegut un seguit de veus particularment exigents que qüestionen el camí. Alguns dels actes d’oposició han estat molt transcendents a nivell mediàtic, com el moviment conegut per l’eslògan “Renovables sí, però així no” que ha plantat cara a projectes d’eòlica marina (com el del Parc Tramuntana), d’eòlica terrestre (pràcticament tots els que s’han plantejat a Catalunya durant la última dècada, on no s’ha instal·lat ni un sol molí), de gran fotovoltaica i de petita fotovoltaica (com el de menys de 5MW que es va presentar a les afores de La Garriga, impulsat per una pime catalana). És evident que qualsevol projecte tindrà una determinada petjada paisatgística, però seria infantil ignorar que l’oposició a tots i cadascun dels parcs d’energia renovable que es plantegin és incompatible amb la velocitat i pragmatisme que fan falta per evitar una catàstrofe climàtica. És naïf contraposar l’impacte de desplegar energies renovables amb el no-res: l’immobilisme també té un impacte paisatgístic i sobre els ecosistemes – de fet, l’impacte de l’immobilisme està calculat: més d’un grau i mig d’augment mitjà de la temperatura, amb el subseqüent dany irreversible sobre la flora i fauna. Es proposen alternatives com la cobertura de les autovies i autopistes amb panells solars (un plantejament del qual no existeix cap precedent al món excepte una prova pilot de 80 metres a una autovia alemanya que es va descartar per ineficaç) o un major aprofitament de les teulades (que ignora que l’Àrea Metropolitana de Barcelona té una densitat poblacional que impedeix produir un percentatge rellevant de l’energia a partir de les teulades d’edificis residencials). En definitiva, convindria que les alternatives que es proposen per a cada projecte cancel·lat tinguessin un dimensionament i un grau de maduresa tecnològic equivalents.
Pràcticament tots els paradigmes de noves tecnologies aplicades a la lluita ambiental han invocat l’oposició d’aquesta escola de pensament. Les alternatives vegetals a la carn tradicional tenen un consum d’aigua inferior als 1.000 litres per kg respecte als 15.000 litres per kg de la carn de vedella – tot i així, sovint s’han contraposat a la ramaderia ecològica. De nou, és un plantejament que ignora la incapacitat material de que els 8.000 milions d’humans s’alimentin amb agricultura i ramaderia ecològiques; de fet, hem viscut exemples com la greu onada de fam a Sri Lanka poc després de la prohibició d’ús de determinats pesticides, el primer experiment d’aquestes característiques a l’escala d’un país sencer. S’ha qüestionat la mobilitat elèctrica degut a la composició química de les bateries tot contraposant-la l’ús del transport públic, una crítica que no té en compte que l’efecte substitució no es produeix entre el cotxe elèctric i l’autobús sinó entre el cotxe elèctric i el cotxe de combustió. S’ha ha vilipendiat el comerç electrònic per la seva petjada ambiental, sense revisar els estudis que situen les emissions de CO2 de les compres online per sota de la meitat de les botigues físiques equivalents.
Un elevat grau d’exigència ambiental és un bon catalitzador per forçar canvis i adaptacions a les cadenes de valor. Però quan es rebutja qualsevol acció que no sigui l’assoliment de l’horitzó idíl·lic, s’està practicant l’immobilisme i bloquejant els avenços incrementals. En l’anàlisi dels plantejaments de descarbonització que duen a terme els diversos actors del nostre teixit productiu cal contemplar elements com l’escalabilitat (això que proposem és tècnicament ampliable fins a cobrir tota la demanda d’aquest producte o servei?) o el cost d’oportunitat (si rebutgem aquest projecte pel seu impacte, existirà una alternativa de menor impacte? Quin serà l’impacte de la inacció?). Mentre el focus mediàtic es centri en enfrontar opcions imperfectes a quimeres irrealitzables estarem perdent dia rere dia ocasions de millora incremental de la nostra petjada ecològica.
