El Barça, si l’hagués cantat Mark Knopfler, no passaria d’operari. La junta de Laporta s’ha passat gairebé tota la seva legislatura, la de la pancarta a la Castellana, movent neveres i arreglant microones per ajuntar quatre duros i fitxar un mitjapunta. El club s’ha descapitalitzat, s’ha inventat capital, ha baixat a l’infern per buscar socis comercials. I més enllà de judicis de valor, poques veus tenen cap fonament ja per dir que ha fracassat. Els tres anys de pagar fitxatges a terminis, de prorratejar salaris i de calcular el fair play financer no els treu ningú, és clar. Però el FC Barcelona ha sortit per l’altra banda del túnel, encara que ho hagi fet ensangonat, ple de blaus i mig despullat. Però, quan ho ha fet, resulta que ja no calia.
Mai és una mala notícia que LaLiga rebaixi el seu nivell d’esquizofrènia financera. Mai, mai. Perquè el jou -i les fletxes- de Javier Tebas han ofegat clubs perfectament viables, empreses esportives sense més pecat que voler ser competitives. El Barça, i el Betis, i el Sevilla, i uns altres 50 equips del futbol professional espanyol han patit una mà de ferro inaudita, injustificada. Una economia de guerra que els ha obligat a anar als tirotejos europeus armats amb un ganivet de mantega. Mentre bona part de la competició espanyola es dessagnava, sense capacitat d’inversió ni futur competitiu, la Premier, la Bundesliga, la Serie A i la Ligue 1 permetien a les seves marques créixer. Una patronal que ha actuat flagrantment en contra dels interessos de les empreses que en formen part, ni més ni menys. Seria estrany, si la patronal no estigués dissenyada només per a una empresa.
Sense afirmar res categòricament fins que no es coneguin els resultats anuals, hi ha signes d’esgotament financer en el Reial Madrid. Després d’haver perdut vergonyosament tots els títols de la temporada, han fitxat dos jugadors anticompetitius per reemplaçar uns altres dos jugadors anticompetitius; i -segons Fabrizio- han intentat finançar-se sense interessos i en còmodes terminis l’adquisició del Bastoni otanista. Esperen al 2026 per enfrontar altres fitxatges d’elit, i ja s’han baixat de trens que els seus fans donaven per fets, com el de Florian Wirtz. Sembla difícil pensar que tenen la caixa buida, però també sembla evident que no està tan plena com abans. Que, justament en aquest context, sense concerts al Bernabéu, amb sobrecostos faraònics i arrossegats per una taula salarial infinita, Tebas decideixi deixar de pressionar els clubs no és cap casualitat. Justament quan el fair play financer podria collar a qui no hauria de collar. Pensar malament del Reial Madrid és com pensar malament de la intel·ligència nord-americana. Fes-ho, i faràs curt.
Però el tresor del Bernabéu no es pot mantenir buit durant gaire temps. Si no es pot nedar en monedes d’euro dins les oficines, la Cibeles no està còmoda. Al rescat, el PP de Madrid. Almeida i Ayuso han vist com estava de trist el madridisme, i hi ha regalat una requalificació exprés dels terrenys del nou districte innovador de Florentino. Uns terrenys que, fins aquesta setmana, estaven dedicats exclusivament a activitats esportives, i que ara podran estar ocupats per oficines, laboratoris i, essencialment, el que vulgui ACS. Nota al peu: si Laporta ven una moto del calibre del Madrid Innovation District, hi hauria no menys de 20 col·lectius de tuitaires opositors firmant sengles manifests contra la directiva. Eh, i amb raó. La concessió de l’Ajuntament i la Comunitat busca tapar el forat, i el regal de Tebas; fer-lo invisible. Sense palanques, sense descapitalització. Ancelotti, sembla ser, no és l’únic blanc abonat al pelotazo. I el Madrid, si l’hagués cantat Mark Knopfler, seria una estrella del rock. Diners, molts diners, per no res.
