L’economia espanyola continua creixent a bon ritme, però les finances públiques no semblen beneficiar-se’n tant com seria desitjable. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), en el seu darrer informe publicat aquest dimecres, preveu que el PIB creixi un 2,6% el 2026 i un 2,2% el 2027, per sobre del conjunt de la zona euro. Malgrat aquest dinamisme, el dèficit públic se situarà en el 2,8% del PIB enguany i en el 2,6% l’any vinent. Fins i tot amb una economia en expansió i uns ingressos públics creixents, Espanya continua gastant considerablement més del que ingressa.
És evident que una part del desequilibri actual respon a circumstàncies extraordinàries. La crisi energètica, els desastres naturals i la crisi de Ceuta han obligat a adoptar mesures temporals que eleven el dèficit. Sense aquestes actuacions, el desequilibri del 2026 seria de l’1,9% del PIB. El problema és que les perspectives tampoc no milloren quan desapareixen aquestes despeses. Segons l’AIReF, el dèficit tornarà a augmentar a partir del 2028 fins a assolir el 3% del PIB el 2031, en un escenari sense noves mesures. No es tracta, per tant, d’un problema conjuntural.
El govern espanyol es va comprometre davant la Comissió Europea a limitar el creixement mitjà anual de la despesa primària neta de mesures d’ingressos al 3,2% entre 2026 i 2028. L’AIReF estima, en canvi, que creixerà un 5,7%. Només aquest 2026, l’increment arribarà al 7,3%, més del doble del 3,5% compromès. En termes acumulats, la despesa haurà augmentat un 29,8% entre el 2023 i el 2028, davant del 20,1% previst al pla fiscal. La desviació acumulada equivaldrà al 2,9% del PIB el 2028 i, fins i tot després d’aplicar les flexibilitats previstes per a defensa i seguretat energètica, encara se situarà en l’1,7%, per sobre del límit europeu del 0,6%.
Aquesta expansió pressupostària resulta especialment discutible perquè es produeix en una economia que ja opera per sobre del seu potencial. L’AIReF calcula que la política fiscal tindrà enguany un impuls expansiu equivalent a l’1,3% del PIB, malgrat estimar una bretxa de producció positiva de l’1,7%. És una política fiscal procíclica, que estimula la demanda quan l’activitat ja és elevada i que pot alimentar les pressions inflacionistes. Tot això en un context en què l’organisme preveu una inflació del 3,6% aquest any i del 3% el 2027.
A mitjà termini, les pressions sobre la despesa són encara més persistents. El cost de les pensions passarà de l’11,6% del PIB el 2026 al 12,3% el 2031. La factura dels interessos augmentarà del 2,4% del PIB el 2025 al 3,2% el 2031, quan assolirà uns 69.200 milions d’euros anuals. A això s’afegeix l’increment de la despesa en defensa. Mentrestant, els ingressos públics també continuaran augmentant, del 42,1% del PIB el 2025 al 43,3% el 2031, però insuficientment per compensar l’expansió de les obligacions de despesa.
La bona notícia és que el deute públic continuarà disminuint. La dolenta és que ho farà molt més lentament. L’AIReF preveu que passi del 99,1% del PIB el 2026 al 95,4% el 2031, principalment gràcies al creixement nominal de l’economia. En canvi, si es respectessin estrictament els compromisos de despesa del pla fiscal, el deute podria baixar fins al 77,5%. Aquesta diferència il·lustra la importància de la política pressupostària, encara que assolir aquest escenari exigiria un ajust considerable.
Hi ha, finalment, un problema institucional. Espanya continua funcionant amb els pressupostos aprovats per al 2023, prorrogats successivament i modificats mitjançant nombrosos mecanismes extraordinaris, fins al punt que el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit un conflicte d’atribucions plantejat pel Senat contra el govern per la manca de presentació de nous pressupostos. L’AIReF adverteix que aquesta pràctica dificulta la transparència, la planificació i el control parlamentari. Les eleccions del 29 de novembre ofereixen una oportunitat per corregir aquesta anomalia.
El pròxim govern haurà d’aprovar uns pressupostos actualitzats i una estratègia fiscal plurianual creïble, que contingui el creixement estructural de la despesa, revisi l’eficàcia dels programes existents i preservi la inversió productiva. Les èpoques de bonança haurien de servir per reduir vulnerabilitats i preparar-se per a les crisis futures, no per normalitzar dèficits que persistiran quan el creixement deixi d’acompanyar.
