A mesura que el sistema de prestacions socials creix, l’estat del benestar es deteriora. Va en boca de tothom: els estàndards educatius cauen i sobretot cauen en l’escola pública; la qualitat de la sanitat pública es degrada; els delinqüents surten ràpidament de la presó o no hi arriben a entrar mai; i els horrors de la burocràcia sembla que es multipliquin. Per altra banda, l’Estat reparteix cada dia més diners. Per esmentar només algunes ajudes, aquí tenim l’Ingrés Mínim Vital, la Renda Garantida Ciutadana, diferents tipus de pensions prèvies a la jubilació, ajudes al lloguer, habitatge de protecció oficial i tota mena d’ajudes i xecs que ofereix a discreció cada ajuntament. Les concepcions de l’Estat com a proveïdor de serveis o com a repartidor d’ajudes estan en tensió i, a poc a poc, el segon model guanya terreny a costa dels serveis públics gratuïts.
Els economistes diríem que una virtut de l’educació i la sanitat públiques és que són serveis pels quals el ciutadà pot assolir un «punt de sadollament», és a dir, hi ha un límit natural a l’ús que se’n farà. Per exemple, només hi ha un nombre de fills concret que voldràs dur a l’escola, o un determinat nombre de vegades que visitaràs un hospital. En canvi, les ajudes socials, que consisteixen a repartir diners als ciutadans, no tenen cap fre propi. El receptor de l’ajuda té tots els incentius per estirar la màniga el màxim possible per així endur-se tants diners com pugui durant el període més llarg de temps possible. No ens ha d’estranyar, doncs, que el frau hi abundi, que llegim tot sovint titulars sobre escàndols en les assignacions de les prestacions socials i que, en conseqüència, s’alimenti el ressentiment social contra la gent qui en rep, que acaba essent considerada un grup d’aprofitats. Encara més si els membres productius de la societat experimenten una davallada en la qualitat dels serveis públics dels quals fan ús i, com és natural, no es beneficien del sistema d’ajudes socials.
Segons la informació oficial del Govern, l’objectiu marcat d’aquesta legislatura és que el pressupost de Drets Socials augmenti un 35%. L’any passat en va augmentar un 9, i la xifra total supera els 3.600 milions d’euros. Aquest canvi de model és directament contraposat a la síntesi entre l’esquerra i la dreta, entre socialdemòcrates i socialcristians, assolit a l’Europa de la segona meitat del segle XX. El contracte social incorporava els serveis públics d’educació, salut i seguretat social com una manera civilitzada i institucionalitzada de redistribuir la riquesa. Sovint explícitament, se cercava trobar un punt intermedi entre la brutalitat comunista i la insensibilitat capitalista per evitar tant la repressió associada a una economia planificada com la intempèrie d’una societat de mercat sense mecanismes de protecció social. Aquesta síntesi té les seves complicacions i inconvenients, però suposava una solució a unes necessitats socials reals i a unes reivindicacions de classe legítimes.
L’auge de les prestacions socials és perfectament comprensible si tenim en compte els temps d’incapacitat institucionals que cada vegada més caracteritzen el nostre temps. Proveir serveis de qualitat requereix superar un llindar d’habilitat organitzativa que molt sovint ja no podem donar per fet. Els professionals sovint no estan formats per gestionar aquestes grans burocràcies, molts governs han estat incapaços de controlar els sobrecostos i, en conseqüència, ara els treballadors públics es queixen sobre l’infrafinançament dels serveis on treballen. Podríem continuar, però la lliçó és clara. Mantenir l’estat del benestar és una gesta que requereix un esforç permanent i una voluntat política clara per prevenir que la lògica burocràtica no arrossegui els departaments a la inoperabilitat. Les ajudes socials, en comparació, són una alternativa molt més fàcil d’implementar des d’un punt de vista organitzatiu. Només cal programar els pagaments mensuals al receptor i, sovint, tampoc és tan greu si els continua rebent de forma indefinida encara que ja no compleixi els requisits. La simplicitat d’implementació és tan gran en comparació a la provisió de serveis, que a primera vista realment pot semblar una alternativa preferible.
Aquesta simplicitat enganyosa és, precisament, el que fa que el model de prestacions socials faci tant de mal a la cohesió social. És evident que en la concessió d’aquestes ajudes hi ha un biaix estadístic a favor dels habitants del país que han vingut de fora, atès que les seves condicions econòmiques solen ser inferiors a la mitjana nacional. Aquest punt és fonamental per entendre un dels talons d’Aquil·les del model assistencial que, de forma orgànica, ha deixat de ser un conjunt relativament limitat de mesures pensades per ajudar a la gent discapacitada i a les persones amb problemes econòmics momentanis per esdevenir una part de l’Estat que creix sense aturador i que, de retruc, serveix com a reclam per importar, sovint de manera cruel, la pobresa de la resta del món, tot llevant altres països dels seus ciutadans i causant tensions innecessàries a casa nostra que alimenten els pitjors instints polítics que pensàvem que ja havíem deixat enrere.
La solució no passarà per una sola mesura, sinó que requerirà que es replantegin un seguit de qüestions fonamentals sobre el nostre model social. Potser el model argentí acaba servint d’exemple del tipus de reformes que es poden fer: en la darrera campanya electoral es va arribar a un consens força clar que si es volen mantenir, o fins i tot incrementar, les ajudes als discapacitats, caldrà que es faci una auditoria que permeti distingir aquella gent que realment necessita l’ajuda de la societat d’aquells que han aconseguit aprofitar-se d’un sistema massa permissiu amb el frau. Sigui com sigui, un esperit reformista serà una condició indispensable per començar a posar ordre a les nostres polítiques socials.
