La recent decisió del Ministeri d’Economia de traslladar al Consell de Ministres la resolució final sobre l’OPA hostil del BBVA al Banc Sabadell ha reobert un debat rellevant i delicat: fins a quin punt el Govern pot intervenir en operacions empresarials amb el pretext de l’interès general, i quin és el límit legítim d’aquesta intervenció sense alterar l’equilibri institucional ni el marc normatiu que protegeixen la lliure competència.
L’article 60 de la Llei de Defensa de la Competència (LDC) preveu que, en segona fase, quan la CNMC autoritza una operació amb condicions, el Consell de Ministres pot intervenir si el Ministeri d’Economia ho eleva adduint interessos generals diferents dels estrictament vinculats a la competència. En aquest cas, la CNMC va aprovar la fusió amb compromisos considerats “adequats, suficients i proporcionats”, i el Ministeri ha decidit portar la qüestió al Govern, amb el suport d’altres quatre departaments — Indústria; Transició Ecològica i Repte Demogràfic; Seguretat Social i Inclusió; i Treball. Tanmateix, la naturalesa i la forma d’aquesta intervenció desperten dubtes de fons.
En primer lloc, pel precedent que s’estableix: mai s’havia obert una consulta pública sobre la intervenció del Consell de Ministres en un procediment d’aquesta naturalesa, cosa que no és un detall menor, i més tenint en compte que la LDC no ho contempla aquest tipus de consulta. No només perquè aquest “plebiscit” improvisat sembla un mecanisme d’inflamació política —més que no pas una eina jurídica útil— sinó perquè erosiona el principi de seguretat jurídica que hauria de presidir qualsevol operació empresarial d’aquesta magnitud.
En segon lloc, per la interpretació expansiva del concepte d’interès general que el Govern podria estar fent. La LDC preveu exemples concrets —seguretat, salut, medi ambient, R+D, regulació sectorial— que tenen un reconeixement explícit en la norma. Però aquests criteris no poden utilitzar-se com a màscara per frustrar una operació legalment autoritzada per l’autoritat independent que vetlla per la competència. Fer-ho seria desvirtuar l’esperit de la norma.
Els articles que regulen la intervenció del Consell de Ministres no el faculten en cap cas per prohibir una operació que hagi estat aprovada per la CNMC. La intervenció governamental està concebuda com una excepció per suavitzar condicions massa restrictives o per autoritzar operacions que Competència hagués impedit, però no per endurir-les de manera que la transacció resulti inviable. Qualsevol desviació d’aquest marc podria ser considerada un excés de poder i una adulteració del sistema institucional establert per garantir la imparcialitat i la seguretat jurídica. És legítim que el Govern ponderi interessos generals més amplis, però la clau és si aquesta ponderació és real o instrumental. Si el veritable objectiu és impedir l’OPA per motius polítics, territorials o electoralistes, s’utilitzaria una potestat excepcional per alterar el funcionament ordinari d’un sistema que, precisament, busca protegir el mercat de les ingerències arbitràries.
Aquest possible excés ha estat detectat no només per observadors interns, sinó també per institucions europees. Brussel·les, tot i no tenir competències directes sobre aquesta operació —ja que no supera els llindars del control de concentracions a escala europea— ha enviat un missatge clar: la Comissió Europea no veu raons que justifiquin el bloqueig o el rebuig de l’operació, i ja ha advertit que examinarà la compatibilitat de les mesures espanyoles amb el Dret de la UE. A més, reclama coherència entre les polítiques nacionals de consolidació bancària i el suport oficial dels estats membres al projecte de la Unió Bancària i de la Unió dels Mercats de Capitals.
L’estat de dret es basa, entre altres coses, en la previsibilitat de les normes i la separació de poders. Quan un govern interfereix en una decisió tècnica adoptada per un organisme independent, s’altera aquest equilibri. No només s’envia un senyal preocupant als actors econòmics —tant nacionals com internacionals— sinó que es posa en qüestió la mateixa arquitectura institucional que regeix la política de competència. En definitiva, més enllà de si l’OPA del BBVA al Sabadell ha de prosperar o no —qüestió sobre la qual es poden tenir opinions legítimes i matisades—, el debat fonamental és un altre: fins a on pot arribar un govern en la seva voluntat de controlar, modular o frustrar processos empresarials mitjançant la invocació genèrica d’interessos generals. I si fer-ho no representa, en realitat, una desviació de poder que compromet l’equilibri institucional.
2 
