La setmana passada el Govern va presentar l’estratègia de captació d’inversió estrangera a Catalunya: un conjunt d’accions proactives i mesures que es volen dur a terme els propers quatre anys amb l’objectiu d’atraure 600 projectes que suposin una inversió agregada de 6.000 milions d’euros i creïn 45.000 llocs de treball. És una bona notícia que es fixin objectius numèrics del que es pretén assolir: les fites quantificables es poden avaluar amb molta més facilitat que les fites abstractes, la qual cosa permet ajustar la pròpia iniciativa i futures iniciatives semblants segons l’èxit assolit. Ara bé, quins reptes es trobarà el Govern per arribar al citat horitzó? No són pocs, i tampoc senzills de resoldre.
Primer, cal recordar que vivim en un món globalitzat. Catalunya no és, evidentment, Cuba ni Corea del Nord; en conseqüència, els catalans tenim la sort de poder vendre béns i serveis arreu del món però alhora patim la duresa de competir amb geografies que poden oferir propostes equivalents a una fracció del preu que podem ofertar els catalans, perquè tenen millors costos energètics, salarials o de la naturalesa que sigui. Alguns dels components de l’estructura de costos de qualsevol empresa catalana són realment difícils de millorar: no tindrem, ni és raonable fixar com a objectiu, els salaris del Marroc o de Turquia. Ara bé: convé no empitjorar encara més les coses afegint-hi despeses prescindibles: canviar els envasos per posar-hi una icona del color del contenidor on es reciclen, informes estadístics de protecció de dades, distribució de gènere per posicions laborals, certificats de compliment amb el canal de denúncia… les ocurrències tenen un cost que acaba encarint el producte o servei final, i als mercats globals ens trobem amb altres països que concentren menys ocurrències que nosaltres. Un marc normatiu senzill, estable i pragmàtic possibilita un major desenvolupament del teixit empresarial. Ens fa més competitius.
Alhora, no tots els sectors ho tindran igual de fàcil per vendre el seu producte o servei més car que un competidor internacional. Això ens porta a parlar de la priorització de sectors: tenim una certa temptació de pensar que ens podem dedicar només als nínxols d’alta diferenciació i alt valor afegit. Si a Catalunya fabriquem cotxes de gran luxe, alta joieria, tecnologia puntera i productes biomèdics trencadors, evidentment no serà un problema que l’operativa empresarial sigui més cara que a altres indrets: el client d’aquests productes no es decideix en base al preu sinó al seu grau d’innovació i a les seves característiques inusuals. Però això presenta dos problemes. El primer, la complexitat de tot plegat: ni és tan fàcil fer recerca avançada i assolir avenços comercialitzables, ni la massa crítica de segons quines idees emergents és prou gran com per pretendre que en visqui un país. El segon, la omnipresència dels sectors bàsics: a Catalunya fem perfums de luxe, però resulta que van dins d’un recipient de vidre, a una capsa de cartró. Si no tenim producció de vidre i cartró i l’hem d’importar d’altres geografies, afegint cost i problemes de fiabilitat a la cadena de valor, potser hi perdem la plusvàlua generada amb el producte de luxe. És per això que una estratègia que ho confii tot al “cherry picking” de sectors pot ser una mala idea: cap país altament desenvolupat oblida els sectors essencials de l’economia – necessitem ferro, vidre, cartró, productes químics, ciment.
Finalment, i malgrat sembli una obvietat, els projectes que volen créixer o implantar-se a Catalunya han de poder fer-ho. Massa sovint vivim situacions d’impossibilitat d’execució, en molts casos deguda a la judicialització i complicació excessiva dels processos urbanístics. L’arrel d’aquest problema cal buscar-la a un cos normatiu massa extens, un fet que crea esquerdes que els detractors de cada projecte poden fer servir per aturar-lo.
Les empreses estrangeres que vulguin implantar-se a Catalunya, i també – no ho oblidem! – les empreses catalanes que volen seguir existint i creixent a casa nostra duran a terme un exercici previsible: analitzaran si els seus costos locals els permetran oferir un producte o servei competitiu respecte del preu global. Superat aquest filtre, intentaran obtenir permisos, alçar naus i executar projectes. Així doncs, tenim els apunts abans de l’examen, coneixem el temari: cal fer el possible perquè els costos locals siguin tan bons com el context ens permeti, tot evitant ocurrències polítiques innecessàries, i cal ser àgils i fiables en la concessió de permisos i llicències, sobretot a nivell urbanístic. Si ens en sortim, guanyarem la partida: serem competitius.
