La consulta que els sindicats majoritaris del sector a Catalunya van impulsar per determinar si els mestres acceptaven o rebutjaven el preacord subscrit amb la Generalitat ha demostrat la intensitat de la ferida. Si es considera les xifres de participació en altres iniciatives, semblants o no, el 61 per cent del cens representa una altíssima implicació. D’aquest 61 per cent, el 65 per cent no ha acceptat l’acord que, sobretot, els va presentar l’USTEC, perquè tant la CGT com la Intersindical se n’havien desmarcat i demanaven el vot en contra.
La cremada, doncs, de l’ensenyament públic a Catalunya és de tercer grau. O de quart. I la consigna que va enramar Ovidi Montllor, “Ja no ens alimenten molles”, també s’ha fet vàlida en aquesta ocasió.
Per contra, en l’ensenyament concretament secundari, els afiliats al sindicat majoritari en aquest àmbit, Professors de Secundària, sí que van avalar el preacord amb les xifres invertides: el 63 per cent el van acceptar.
Els resultats de la consulta obrin una cadena d’interrogants que hauran de trobar resposta en els pròxims mesos. El primer de tots és si els ensenyants que han rebutjat el preacord amb el govern seran coherents ara amb el seu vot. Una cosa és mantenir ferma una posició amb una papereta i una altra de ben diferent allargar una protesta, amb menys tropa al darrere, que comporta unes conseqüències dures en el dia a dia dels afectats.
La consellera d’Ensenyament ja ha anunciat que el govern no pot anar més enllà, però que aplicarà els punts dels acords amb els sindicats en tots els àmbits. Això vol dir que, si el compromís s’acorda amb la realitat, la situació del sector començarà a millorar aviat i que els partidaris de l’acord veuran reforçada la seua opció. Alhora els discrepants hauran d’intensificar, amb “una lluita més intensa”, la pròpia posició i la poden portar a uns extrems en què només els més motivats es poden sentir còmodes. En tot aquest procés, l’ensenyament secundari tornarà a la normalitat, i això afeblirà més la intensitat de les accions d’agitació i protesta dels discrepants.
En la nova situació, a més, ara és la CGT qui sembla haver pres el liderat del moviment, un sindicat que una gran part del sector pot considerar excessivament maximalista en l’expressió, per dir-ho d’alguna manera. Com quedarà l’USTEC a partir de l’obertura del curs vinent? El fet d’haver acceptat el preacord decantarà una part dels seus afiliats o votants cap a les altres opcions sindicals menys transigents? Entrarà amb una pugna amb la CGT per veure qui és més radical en la reivindicació?
Podria passar que la part de l’opinió pública que s’ha mirat la protesta amb més simpatia, encara que això afecte l’ensenyament dels seus fills, ara se la mire amb més recels. I encara més si s’allarga molt més en el temps. Per no parlar d’aquella altra part que, des del desconeixement extern, ja considerava els mestres “uns funcionaris privilegiats i excessivament malcriats”.
L’estiu obri un parèntesi en la vaga i les protestes –un parèntesi que aquesta part de l’opinió pública encara critica més per “oportunista”–, però, en tot cas, la represa del curs anirà desgranant les respostes a totes les incògnites que ara s’han desplegat. La gran evidència, però, és que la situació que ha anat gangrenant-se en els darrers anys ha provocat una cremada en el món de l’ensenyament molt greu, que no es resoldrà del tot ni amb aquest acord d’aplicació lenta i incertament eficaç.
Mentrestant, els mestres valencians viuen una situació molt més greu. Allà la cremada sí que és de quart grau. A totes les reivindicacions que els ajunten amb els seus col·legues a Catalunya s’ha de sumar el profund menyspreu que l’actual govern sent respecte al català, que mira d’afeblir i folkloritzar en totes les decisions que pren. I la decantació històrica i total del PP cap al sector concertat religiós i el privat.
Els sindicats de Catalunya són coherents amb la consulta que van presentar als seus afiliats i votants. El govern valencià és del tot incoherent amb la que va proposar als pares i les mares dels alumnes al començament del curs sobre la llengua vehicular. Són graus extrems d’oposició en la responsabilitat. La Generalitat valenciana actual és radicalment irresponsable i profundament tramposa.
Potser perquè, en el fons –i també en la superfície– el PP i VOX al País Valencià consideren l’ensenyament públic com un mal a neutralitzar i erradicar. Ja els està bé el caos que ells mateixos provoquen per projectar-ne una imatge a la societat de radicalisme i sectarisme. Per això les propostes que presenten als sindicats del sector no busquen més que enervar-los. I per això mateix aquests sindicats s’han decantat per la vaga indefinida. Però en aquest cas també caldrà comprovar si una opció tan dràstica no acaba afeblida i diluïda amb el pas del temps.
