En els darrers anys s’ha anat enramant una gran sensació de malestar que incumbeix, sobretot, les classes mitjanes. Hi incideixen diversos factors, com ara la frenada dels sous –d’ingressos, en el cas dels autònoms o els petits empresaris–, la qual ha quedat últimament més en evidència amb l’augment de la inflació. O la doble escala salarial que perjudica els més jóvens, una desgràcia que s’ha ajuntat amb la impossibilitat de viure en un habitatge sense que el lloguer o la hipoteca es facen insuportables. Corre com la pólvora la brama segons la qual “aquesta nova nova generació viurà pitjor que la dels seus pares”.
L’epidèmia de la covid va servir perquè analistes i experts certificaren la defunció de les classes mitjanes. Una sentència de mort que va quedar desmentida quan es va acabar el confinament i es va veure que el consum d’aquests presumptes difunts era ben viu. Potser més fins i tot que abans. Però, com que hi ha d’haver una teoria nova per a cada desmentiment, els mateixos experts es va afanyar a concloure que les classes mitjanes havien decidit viure en l’abundància i deixar d’estalviar. Mort per mil, mort per deu mil.
Totes les hipòtesis sense estadística són especulacions. Moltes hipòtesis amb estadística són mentida. En tot cas, la incomoditat de les classes mitjanes –i també la de les classes baixes, que és persistent– ha anat augmentant. Aquesta inquietud, aquesta desconfiança, justificada del tot o només en part, ha anat creixent. Quan l’angoixa s’escampa entre les classes mitjanes els discursos apocalíptics que es pretenen polítics segueixen el mateix patró de sempre. Hi ha uns culpables interns, que són els polítics incompetents i corruptes, les minories o els immigrants, i uns d’externs, en forma d’enemic alienígena.
A Catalunya la incomoditat de la resta de l’estat es multiplica. A cap cornut li agrada pagar el beure.
El malestar social quedarà contrastat en aquesta jornada de vaga general, en la qual les protestes i els seus destinataris confluiran en una gran mobilització, encara que siguen antagònics. Protestaran –o en seran còmplices– els insatisfets, siga quina causa la causa de la irritació. I la protesta no és exactament la que atien els sindicats, perquè també hi ha haurà emprenyats, no contra l’oposició, sinó contra el govern actual. Fins i tot contra l’esquerra del PSOE, que serà la que més es mourà perquè la jornada siga un èxit.
Després de l’esbravada vindrà la campanya electoral, ben brava ella també. I en acabat, les eleccions. Justament serà les eleccions les que determinaran cap a on es decantarà el malestar social.
La dreta espanyola dona per segur que la inclinació –el saldo final que se’n derivarà– l’afavorirà. És possible. Totes les enquestes que es fan i que es desfan avancen que el PP i VOX sumaran la majoria absoluta. I totes també reflecteixen que els populars doblen en intenció de vot els nostàlgics del franquisme. Cal dir-ne nostàlgics, perquè, d’hereus, en són tots.
El temps confirmarà la pretensió popular. Siga com siga, el malestar podria deparar la sorpresa d’un creixement inaudit de VOX. També és una possibilitat. Abascal és un tigre comparat amb el fardatxo Feijóo. Però el temps també podria servir per demostrar que el malestar es pot contrarestar amb la por. La por de la gent poc o molt d’esquerres davant la victòria segura de la dreta i l’extrema dreta –valga la redundància. Una por que podria capgirar les enquestes.
Allò que sembla poc discutible és que les eleccions seran un parèntesi d’expectació ingènua. El malestar persistirà guanye qui guanye. O augmentarà. Perquè, per molt que s’encaparren els vencedors, els molests demanen un recursos i unes inversions que ningú és capaç de proveir.
