Davant les pròximes eleccions a les cambres de comerç hi ha un nerviosisme sistèmic palpable. Ben bé no és exactament això. Caldria fixar-ne més l’objectiu: davant l’elecció a la Cambra de Barcelona, que és la que talla més peix. L’establishment -allò que en diuen els poders establerts- encara no ha acceptat el resultat de les darreres eleccions, que van decantar-ne la presidència cap a una opció que es proclamava descaradament independentista. Durant dècades aquestes eleccions havien esdevingut un pur tràmit. Mai ningú va qüestionar-ne ni el mètode ni el resultat. Perquè el resultat sempre havia estat favorable als tres cercles –el d’Economia, el del Liceu i l’Eqüestre. Tant se valia si el percentatge de votants, comparat amb el cens d’economia real i més o menys productiva, resultava residual. Només importava que els que sempre hi havien manat continuaren manant.
Les darreres eleccions a cambres van capgirar-ho tot. Una colla d’arreplegats -arrecerats sota l’empenta de l’Assemblea Nacional Catalana-, contra pronòstic, a repèl i a contrapel, van aconseguir que el seu candidat presidira la Cambra de Barcelona. Als grans despatxos de tota la vida -aquells que havien traslladat la seu social als paradisos polítics de Palma o València, o directament a la capital real- el fum i el sofre feien petar els vidres. L’independentisme civil els havia arrasat. I no ho han oblidat. I no ho han perdonat.
La imminència a les pròximes eleccions a cambres ha disparat la histèria als despatxos. Aquesta vegada això no es pot repetir. La fidel infanteria de paper i mediàtica ha obert la campanya. Si en les darreres eleccions les candidatures unionistes o més o menys catalanistes s’hi van presentar separades contra la llista unitària independentista, ara això no pot passar. S’encadenen els articles i les veus que exigeixen una reacció immediata i fulminant. No els serà gens fàcil. A part els espontanis, el principal problema per aconseguir un front tènuement autonomista únic és que Foment del Treball Nacional i la Pimec es barallen i no s’acoblen com Déu mana. Els trists poders de sempre els ordenen que designen un candidat únic contra el mal.
Qui rep més pressió és el president de la petita i mitjana empresa, Antoni Cañete, un home de caràcter i que no acata el catecisme dels altres. La tropa de tota la vida li exigeix que es deixe de criteris i que accepte la proposta que li arribe de Josep Sánchez Llibre. No serà fàcil. Pimec i Foment no obeeixen ni a discursos ni a interessos coincidents. Per això, davant l’eventualitat que una altra vegada la cambra siga presidida per una o un independentista el somatèn de sempre grinyola i cruix. “Cañete, cuádrate”!
És important que una candidatura independentista controle la Cambra de Barcelona? La reacció intolerant dels que volen eternitzar la subordinació provinciana així ho valora. Poca broma, doncs. La victòria d’una certa dignitat -més certa que la indignitat empresarial i comercial evident- demana que l’independentisme mantinga la unitat -que hi presente una candidatura unitària- i que jugue fort totes les cartes que en política no vol jugar. Perquè la jugada siga redona ara només cal que el govern -que Esquerra Republicana- no es fonga amb l’establishment hostil i estèril. Histèric, a mesura que passen els dies.
35 
44 
