La setmana passada, Montse Mínguez va dimitir com a portaveu de l’Executiva Federal del PSOE i va renunciar a encapçalar la llista per Lleida a les eleccions del 29 de novembre. El detonant va ser la informació, publicada a principis de setmana, segons la qual la seva parella dirigeix Nest Capital, un grup que compra edificis, els rehabilita i en lloga els pisos: una trentena d’habitatges i 6,3 milions d’euros en inversions immobiliàries, segons els comptes de la societat. Ningú no ha atribuït cap irregularitat a l’empresa. El problema, doncs, no és legal sinó de coherència: qui plantejava el debat de l’habitatge com una tria entre “fons voltor o famílies” tenia a casa, lluny dels micròfons, exactament la figura que assenyalava en públic. Que Pedro Sánchez l’hagués avalat explícitament vint-i-quatre hores abans de la dimissió acaba de donar a l’episodi un aire de vodevil difícil d’igualar en plena precampanya.
Més enllà de l’anècdota, el cas Mínguez posa en evidència una destrossa que sobreviurà de llarg aquesta legislatura: el capgirament del sistema d’incentius en matèria d’habitatge. El nostre model tenia una certa lògica i no s’allunyava gaire del dels països veïns. A França, dispositius fiscals com el Pinel han empès durant anys l’estalviador mitjà a comprar un pis per llogar-lo; a Alemanya, on prop de la meitat de les llars viuen de lloguer, el gruix del parc és en mans de particulars que hi inverteixen amb un horitzó de dècades. L’inversor hi és vist com el que és, un proveïdor d’un servei necessari. Aquí, en canvi, hem construït un relat propi, francament inèdit a l’Europa occidental, que classifica els actors del mercat no per la seva funció sinó per la seva categoria moral. Hi ha bons i hi ha dolents.
Els dolents són els propietaris que inverteixen. La paradoxa salta a la vista: tot pis de lloguer té, per definició, un propietari. Si prescindim de l’inversor, qui posarà pisos al mercat? Les dades del mateix Govern hi responen. Segons un informe del Ministeri de Consum elaborat amb el CSIC a partir de l’IRPF, el parc d’habitatges llogats per particulars ha passat d’1,9 a 2,57 milions, i el 52,8% pertany a multiarrendadors, és a dir, a persones que lloguen dos o més pisos. Dit d’una altra manera, l’oferta de lloguer que ha crescut l’ha aportada, majoritàriament, la figura que el discurs oficial estigmatitza. Per tenir un ordre de magnitud de l’alternativa: segons el tinent d’alcaldia Jordi Valls, entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat han adquirit tan sols uns 1.900 habitatges en deu anys.
Els bons, en canvi, són els llogaters, i ho són de manera sistemàtica, com si la condició de llogater comportés automàticament la de vulnerable. El cas fundacional va ser la Casa Orsola, al carrer del Consell de Cent. El veí que en va esdevenir símbol, Josep Torrent, és professor de matemàtiques de secundària, hi vivia des de feia més de vint anys per uns 700 euros mensuals i tenia el contracte vençut. Després de dos llançaments aturats per la mobilització, l’Ajuntament i la fundació Hàbitat3 van comprar l’edifici per 9,2 milions, 4,3 dels quals sortien del pressupost municipal.
El marc ja està construït. Fa uns dies, quatre dels sis veïns que queden al “Bloc Papallona”, la finca modernista del carrer de Llançà, van iniciar una vaga de lloguers contra el propietarii van exigir a l’Ajuntament que expropiï l’edifici, invocant el precedent de la Casa Orsola. Valls ha respost que l’Ajuntament no ho ha de comprar tot, però el missatge ja ha arribat. Els economistes en diuen risc moral, és a dir, la situació en què qui sap que el cost de la seva conducta l’assumirà un tercer té incentius a repetir-la. Si l’estratègia guanyadora per conservar un pis és deixar de pagar-lo i mobilitzar-se fins que l’administració compri l’edifici, no ens hauria d’estranyar que cada cop més gent la segueixi.
La destrossa, però, no és només pressupostària, i per això durarà molt més que una legislatura. L’habitatge és una inversió a vint o trenta anys, i l’inversor no decideix en funció de qui governa avui, sinó del que pot passar durant tota la vida de l’actiu. Quan el discurs públic l’assenyala com a enemic, quan les normes canvien a cop de decret, com els que el Congrés va tombar a principis de mes amb la moratòria de desnonaments fins al 2030, i quan es demostra que una finca pot acabar en mans públiques a força de pressió, s’incorpora al càlcul una prima de risc. Aquesta prima no desapareix amb un canvi de govern: perdura mentre en perduri la memòria, i es tradueix en menys pisos al mercat o en lloguers més cars.
En definitiva, la sortida no passa per crear un conte on els propietaris són sistemàticament dolents i els inquilins són automàticament bons, sinó per abandonar la taxonomia moral. La vulnerabilitat existeix i s’ha d’atendre, però amb ajuts directes a les persones, finançats amb pressupost públic i amb criteris de renda verificables, no comprant edificis segons la intensitat de les mobilitzacions ni traslladant el cost als propietaris. I qui posa un pis al mercat ha de tornar a ser tractat com un proveïdor, amb normes estables i una fiscalitat neutra, com fan els nostres veïns.
