El serial de l’absorció del Sabadell per part del BBVA s’està allargant tant en el temps, que permet als curiosos en general i als analistes en particular escampar tota mena d’anàlisis, d’interpretacions, d’hipòtesis i de càbales. Les conseqüències de la venda, per part de l’entitat vallesana, de la filial britànica TSB i les repercussions borsàries –a la borsa de Madrid, on si no?– de l’anunci de la persistència de l’OPA, per part de l’entitat que presideix Carlos Torres, hi afegeixen més ingredients.
A falta de notícies econòmiques i financeres més abrasives durant un mes d’agost impiu, el serial de l’OPA del Sabadell permet recuperar-ne el fil informatiu cada pocs dies. Per a goig i alegria de periodistes afectats per la sequera estival. Per molt que la direcció del BBVA va acordar amb la Comissió Nacional del Mercat de Valors que s’esperaria fins el mes de setembre per persistir en l’operació o per descartar-la –ara ja sabem que la persistència ha quedat assegurada–, aquests drames destil·len petites novetats que els conserven vigents fins i tot en els mesos més estèrils.
MónEconomia manté els seus lectors informats de cada novetat que sacseja l’intent del banc d’origen llunyà basc en clau financera. Però també hi ha un altre àmbit més enllà. Resultaria sorprenent que la unanimitat en el rebuig que s’ha guanyat l’intent a Catalunya s’explicara només per motius exclusivament econòmics. Fins i tot resulta estrany que la persistència de l’equip de Carlos Torres per mantenir l’operació es justifique únicament per aquestes causes. I aquesta obstinació més enllà de les lògiques del mercat potser la clau que al final desbarate la temptativa.
Pel que fa al rebuig generalitzat a Catalunya, que afecta accionistes, partits, empresaris, sindicats, analistes i opinió pública en general, òbviament respon a diverses causes, que convergeixen en una actitud compartida. Considerar que aquest refús obeeix exclusivament a un sentiment “nacional” comú a sectors i a particulars seria d’una puerilitat exagerada. Però descartar-ne del tot la hipòtesi també és un error.
Hi és, però ara no s’expressa explícitament, aquest greuge de caràcter “nacional”. De país que no renuncia a plantar cara davant els intents successius de convertir-lo en un parador de turisme perifèric. És cert que a Catalunya persisteix la bipolaritat que va marcar el procés. És veritat que avui dia, per molt que el govern de Salvador Illa pretén presentar-se com “el de tots”, es mantenen dues sensibilitats enfrontades, tan entelades com es vulga, somortes, però vives. Però també cal reconèixer que hi ha uns punts comuns, de coincidència, que travessen les dues sensibilitats, almenys en gran part. Enfrontar-se a la residualització econòmica n’és un.
Què opinen els aragonesos de l’obstinació del seu govern per recuperar tot l’art que ells consideren arrabassat de Santa Maria de Sisena? Per molt que tot aquest episodi estiga esbiaixat, manipulat i enverinat, a Aragó hi ha una forta coincidència en l’exigència. Una coincidència tan falsa en els motius com es vulga, però real, palpable. Una demanda compartida que només apunta cap a Catalunya i que oblida Madrid, on es concentra molt més art “usurpat”, però, en tot cas, una mostra d’orgull i insatisfacció compartits que ha trobat en aquest art una vàlvula fàcil d’expressió. I el govern aragonès n’és ben conscient.
L’OPA del BBVA, amb diferències remarcables en tots els nivells, també ha ensopegat amb un sentiment compartit ferit i cansat. Un sentiment que el banc d’orígens llunyans bascs menysprea, atent a unes altres realitats, “d’unitat de mercat”, molt més efectives. Si al remat l’intent fracassa, el BBVA en serà conscient, d’aquest rebuig que ha suscitat la seua arrogància nacional banal? Segurament, no. Això és matèria de sociòlegs. I els sociòlegs només treballen per a corporacions serioses.
5 
