La investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat comporta un punt d’inflexió que, ara sí, deixa enrere l’etapa que durant els darrers anys hem convingut a denominar Procés. Des que Artur Mas va aconseguir formar govern amb el suport d’Esquerra Republicana i la redefinició nacional de Convergència Democràtica, l’any 2012, l’aritmètica parlamentària sempre s’havia decantat cap a la majoria independentista. Ara no ha estat així.
La majoria unionista no ha comportat cap acord d’investidura -com ha estat el cas de l’Ajuntament de Barcelona en els dos darrers mandats municipals-, però, en tot cas, Illa ha pogut formar un govern monocolor que ha estat rebut des de quasi tots els sectors empresarials -totes les patronals- amb murta i llorer. Des dels que celebren aquest canvi com l’arribada de l’“estabilitat econòmica necessària” fins als que el consideren la recuperació i el triomf del “constitucionalisme” perdut en mala hora.
La investidura de Salvador Illa conforma, a més, una tríada que pot trenar tàctiques i estratègies amb l’Ajuntament de Barcelona i el govern de l’Estat. És una bona notícia, doncs, per a tots aquells que reclamaven un retorn “a l’ordre”. Al seu ordre, òbviament. El final d’una “anomalia” carregada “d’incerteses”.
Algú podria adduir que la felicitat no és completa perquè el govern del PSC no pot comptar amb la col·laboració dels altres partits “constitucionalistes” i ha inclòs en el seu suport parlamentari els diputats d’Esquerra Republicana, que encara no ha renunciat del tot formalment a l’objectiu final d’aconseguir un estat propi per a Catalunya.
Aquesta és una visió de part, esbiaixada, que descuida per interès la tàctica que ara mou la conducta política dels republicans. Només amb un gir radical de les circumstàncies polítiques i socials i de les majories parlamentàries els dirigents d’Esquerra podrien recuperar les intencions que els van moure durant tot el Procés.
Això vol dir que les organitzacions patronals i les grans empreses més alterades poden respirar tranquil·les. Tan tranquil·les com respiren Jaume Collboni, Salvador Illa i Pedro Sánchez. Només un terratrèmol polític imprevisible podria alterar aquesta seguretat. I en tot cas, la victòria a Espanya del Partit Popular i Vox no els implicaria cap neguit afegit.
Arribats en aquest punt, hi ha d’haver una coincidència general i necessària en la concreció del “canvi” que demanaven les patronals i fins i tot els sindicats majoritaris catalans. I assumint aquesta premissa, la constatació següent és igualment òbvia: aquesta nova situació ha de comportar igualment un canvi en el criteri que va moure centenars d’empreses catalanes a canviar de seu social.
Les dades sobre el moviment que es va anar desgranant l’any 2017 i que es va precipitar amb el discurs del rei del 3 d’octubre sempre han estat críptiques. Hi ha hagut diverses quantificacions de les empreses que van canviar de seu social. I totes interessades. Fins a més de tres mil, segons les fonts. Un canvi motivat per moviments borsaris hostils -en les quals l’Estat va jugar a fons-, per pressions directes de membres del govern i d’alts representants del mateix estat i per la voluntat decidida en alguns casos dels executius o els propietaris d’aquelles empreses, que van considerar la seua actitud com un element de pressió necessari en aquells moments. També el govern de Mariano Rajoy va adaptar la normativa legal a la necessitat que sentien prioritària amb un canvi ràpid i efectiu.
No consta que cap empresa haja anunciat públicament el retorn de la seu social en tots aquests anys. Quan els periodistes han preguntat als seus responsables -normalment, els dels dos grans bancs catalans en ocasió de la presentació de resultats anuals-, la resposta sempre ha estat la mateixa: no és el moment i estan bé on són ara. Els presidents de Foment del Treball Nacional i de PIMEC han declarat sovint que ni es pot pressionar ni es pot afavorir aquestes empreses perquè revestesquen la decisió. Però tots ells han acabat coincidint que serà una nova etapa política la que pot comportar-ne en retorn.
El manteniment de les seus socials catalanes en altres punts del territori de l’Estat és una anomalia. Una anomalia més inexplicable ara que les circumstàncies polítiques han canviat. Si els seus consells d’administració o els seus propietaris no prenen aquesta decisió, deu ser per altres causes. Potser temen la reacció contrària d’una part de la societat espanyola, que constitueix en molts casos el gruix dels seus clients. Però això seria tan greu com reconèixer que l’anomalia consisteix en una profunda desconfiança -o una marcada hostilitat- d’una gran part de la societat catalana cap a Catalunya. Cap als seus representants polítics, siguen els que siguen, i cap als catalans en general. I un temor o un greu complex d’inferioritat d’aquestes empreses catalanes. Un menyspreu igualment cap al país on treballen i des d’on operen.
Com que aquesta suposició seria d’una maldat innecessària, cal confiar que sí, que les seus socials començaran a tornar cap a Catalunya a partir d’aquest mateix moment.
1 
5 
