Rodalies està col·lapsada. És una eina essencial per a la mobilitat de les persones treballadores a Catalunya, però ens topem diàriament amb retards, suspensions de servei, manca de línies i trens saturats. No hi ha sortida aparent i cada dia estem més emprenyats per uns serveis públics que no donen resposta ni a quan complim amb l’exigència de treballar i vendre la nostra força de treball. Com apunta sovint en Rúben Martínez d’IDRA, moltes vegades les persones treballadores no poden escollir com es mouen, s’alimenten o treballen. Tot i que ens parli de “lliure elecció”, en realitat estem atrapats en opcions molt limitades. Dir-nos que comprem un cotxe elèctric o que treballem des de casa és ignorar les nostres condicions reals i deixar-nos tirats.
Mentrestant, a l’Aeroport del Prat tot flueix. Turistes, congressistes i treballadors volen sense entrebancs, capaços d’assumir el cost dels bitllets i les emissions de CO₂. El 2024, 55,03 milions de passatgers van passar per l’aeroport, inclosos 20 milions de turistes. Només cal tenir diners i temps, i tens garantit l’accés a aquesta infraestructura. Se’ns diu que cal competir amb altres aeroports, atraure més gent, més turisme, més negocis. Però aquest creixement no és neutre: es fonamenta en posar territori i mà d’obra al servei del gaudi aliè.
No hem arribat al límit de capacitat operativa de l’aeroport, sinó al límit de capacitat d’acollida. I no per acollir persones que volen construir un futur aquí, sinó visitants que venen a consumir. Hem arribat al límit d’emissions que podem assumir si volem garantir un futur habitable. Hem arribat al límit d’un model econòmic basat en combustibles fòssils i rendes fàcils per a l’1% més ric del país. Al límit d’un sistema que concentra els recursos en el turisme, afebleix l’economia productiva i empobreix la qualitat de vida.
El turisme representa un 15% del PIB català, però és el sector amb els salaris més baixos. Les seves persones treballadores cobren de mitjana 1.684 € mensuals, un 21,8% menys que la mitjana catalana (2.152 €). Aquest monocultiu empobreix el conjunt de l’economia: els baixos salaris i la baixa productivitat frenen la inversió en sectors industrials o tecnològics. El capital es destina a l’especulació immobiliària, empitjorant l’accés a l’habitatge. Només l’augment dels pisos turístics pot fer créixer els preus fins a un 20%. El resultat és una ciutat buida de veïnat, convertida en parc temàtic. Econòmicament, el turisme no redistribueix: capta ingressos, però genera costos socials que no cobreix. Inclús la taxa turística es troba capturada per un lobby turístic amb un gran poder al país.
I tampoc és climàticament sostenible. Més enllà de tots els mals que tindrà el planeta si no reduïm les emissions de CO2 dràsticament, el canvi climàtic destruirà el mateix turisme que arriba avui. Es preveu que la temperatura mitjana al Mediterrani pugui augmentar fins a 8,75 °C a finals de segle. La reducció de pluges podria arribar al 75% a l’estiu i al 45% a la primavera, amb greus conseqüències per a l’abastiment d’aigua. A més, les platges es redueixen, i la capacitat del territori per absorbir visitants també. Per últim, el que més terror em dona i que hauria de donar a qui ens ancora en infraestructures de combustibles fòssils com ampliacions d’aeroports, a Barcelona s’estima moriran fins a un quart de milió de persones per l’augment de la calor degut a la crisi climàtica (i a Europa 23 milions).
És urgent redirigir els esforços cap a infraestructures més sostenibles, que sostinguin la vida i no acabin amb espais i entorns segurs. Cal invertir cada euro en reduir els temps de desplaçament en tren, descarbonitzar la mobilitat, disminuir la dependència dels combustibles fòssils i millorar la qualitat de vida de les persones que s’aixequen a les sis del matí i l’últim que volen és anar abarrotades en un tren que no arrenca. La prioritat ha de ser una economia que generi valor afegit, no una que parasiti el territori a través del foment de l’especulació. Només hem d’acollir el turisme i els congressos que siguin compatibles amb els nostres límits ambientals i socials, a la vegada que treballem plegades per alternatives econòmiques que cuidin les persones i l’entorn. Com assenyala Eva Vilaseca, d’ACTE, cal construir una transició ecològica amb perspectiva de justícia social, per i amb les persones treballadores.
L’ampliació de l’aeroport és una fugida endavant que dona l’esquena a la gent del país a canvi de ben poc. Hipotecar el nostre territori a canvi de sobreescalfar el monocultiu turístic i els nostres termòmetres. El futur no passa per enlairar més avions, sinó per fer més fiable i accessible el tren, per a desenvolupar infraestructures crítiques per al benestar social i la sostenibilitat ecològica. El futur del país ha de passar per aquí.
