En allò que no hi ha manera de deixar de dir “província” de Barcelona –“demarcació” és un eufemisme que no resol la insídia– hi ha prop de 70.000 persones que fan cua després de superar l’examen teòriques del carnet de conduir per començar-ne les pràctiques. Una cua que es pot allargar mig any. Això vol dir que quan entra a l’automòbil perquè li ensenyen a guiar-lo l’alumne ja ni es recorda dels senyals de trànsit. “Aquell disc roig amb una franja blanca què volia dir exactament…?”.
En tot el país la llista d’espera amb la teòrica aprovada i la pràctica en suspens supera els 88.000 pacients. De paciència. Són dades que ha facilitat la Federació d’Autoescoles de Catalunya, que és el mur de contenció on s’estavellen les lamentacions de les víctimes. Els més impacients –i que s’ho poden permetre– es busquen sortides de bomber en llocs llunyans en què no cal fer-se vell tot esperant. Com ara Albacete, on no els és necessari regalar una bossa de pipes amb cada pràctica per atraure alumnes catalans.
Segons el president de la Federació d’Autoescoles de Barcelona –província i circumscripció automobilística–, Àlex Requena, el principal problema que cal resoldre per poder desencallar-ne el nus és la falta de personal. Una mancança que afecta tot els àmbits: examinadors, professors i personal administratiu. Explica aquest desinterès la manca de vocacions o el preu dels pisos i la maleïda caror de la vida.
La cadena de calamitats que explica aquesta i altres desgràcies a Barcelona es poden lligar d’aquesta manera: En primer lloc, no lloga un pis qui vol, sinó qui pot. Això expulsa molts jóvens de la ciutat i atrau inversors immobiliaris, especuladors, turistes, expatriats, jubilats europeus i tota una fauna variada de difícil classificació. N’expulsa també professors d’autoescola vocacionals.
La segona estació d’aquest viacrucis és que els expulsats que pretenguen treballar a la ciutat poden venir en vehicle propi o en transport públic. Si es decanten per aquesta segona opció, han de descartar la xarxa de rodalies de Renfe, que és un infern de tortura contrastada. Si pretenen fer-ho en vehicle propi, s’estamparan contra el sistema dissuasori que va perpetrar Ada Colau per fer de Barcelona una ciutat amable exclusivament per als veïns pedestres. Un model que Jaume Collboni pretén culminar amb l’ampliació del circuït del tramvia per la Diagonal des de la Casa Macaya fins a Francesc Macià. Qui es recorda d’aquell vell referèndum?
La tercera estació del drama es tanca quan algú pretén entrar a Barcelona amb cotxe propi fins a un punt amablement proper i fer servir el transport públic per moure’s per la ciutat cremada. No se’n sortirà si no deixa el seu vehicle damunt un arbre. Les zones preparades com a aparcament connectades amb aquesta xarxa urbana pública són una excepcionalitat.
No és estrany, doncs, que cada vegada la gent considere menys Barcelona com un mercat on rodar per les botigues i que els professors d’autoescola s’estimen més obrir un taller de motos al seu poble.
