En un comunicat que van fer públic fa uns dies, els responsables de l’empresa Catalana Occidente han renunciat al primer dels dos gentilicis, en el cas que el segon ho fora. Els directius de l’asseguradora proclamen que han pres aquesta renúncia perquè “és una marca més curta, més fàcil de llegir i de recordar”. Encara ho seria més, si es tracta de facilitats i recordatoris, haver-se decantat per conservar-ne únicament Catalana, una manera, a més, de lligar la marca als orígens de l’empresa. Però els orígens són renunciables, encara més quan els propietaris de l’empresa consideren que els perjudiquen al mercat espanyol.
Com han arribat a aquesta conclusió els responsables de la nova Occident? Perquè la facilitat de lectura i de record no és cap argument, sinó una excusa. Potser se n’avergonyeixen, de ser catalans, o potser tenen informes que els adverteixen que ser catalans -a Espanya o on siga- no els surt a compte, perquè el gentilici els perjudica. Cap de les dues possibilitats resulta reconfortant. La primera, per una renúncia que diu molt de la misèria moral de qui la pren. La segona, perquè constata una hostilitat, una visceralitat, una intransigència d’una part de la societat espanyola que a Catalunya, diguen els que diguen és més aguerrits antiindependentistes, no es percep ni de bon tros en el mateix grau a la inversa.
La família Serra -actual propietària de la majoria de les accions de Catalana Occidente- ha aprofitat la culminació d’un procés de fusió i absorció de quatre empreses que la converteixen en una de les companyies més fortes del sector per mutar el nom. Catalana Occidente va ser una de les companyies que van traslladar la seu social a Madrid arran del procés sobiranista a Catalunya. Primerament ho va fer l’empresa i, un any més tard, el hòlding familiar que la controla. En la primera decisió es podria adduir que els màxims accionistes volien evitar el càstig borsari que adduïen els grans bancs del país. La segona no té cap justificació. Únicament reflectia un malestar, potser visceral, de la família propietària de la majoria de les accions de Catalana Occident.
Josep Maria Serra Farré controla una de les cent més grans fortunes de l’Estat. Les seues decisions reflecteixen l’opció nacional, decidida, descaradament exhibida, excloent, d’una part de la burgesia catalana, que, senzillament, ha decidit abdicar del país. Aquesta opció fa bona una idea d’Espanya àcida i intransigent amb la diversitat. Aquesta tendència, que ha pres volada impulsada per les institucions de l’Estat, no ha trobat cap reacció entre la societat catalana, que ha assistit resignada a la gran desbandada sense una resposta que almenys la dificulte. Per això se’n pot concloure que aquests centenars d’empreses mantindran les noves seus socials lluny d’on prenen les decisions. Si és que no acaben prenent-les allà. L’episodi constitueix una de les renúncies històricament més greus de la burgesia catalana.
1 
