La decisió del govern espanyol de prorrogar l’activitat de la central nuclear d’Almaraz fins al 8 de juny de 2030 té una lectura immediata i una altra de més profunda. La primera és que les dues unitats, que havien de tancar el novembre de 2027 i l’octubre de 2028, operaran aproximadament 31 i 19 mesos més. La segona son els arguments utilitzats pel mateix Govern per justificar aquesta extensió obliguen a replantejar si el calendari de tancament nuclear acordat el 2019 continua sent l’adequat.
El Consell de Seguretat Nuclear va informar favorablement sobre la continuïtat d’Almaraz fins al 2030, condicionada al compliment dels requisits establerts. Cal deixar clar que el CSN no decideix si mantenir una nuclear oberta és econòmicament convenient ni determina quina ha de ser la política energètica. Es limita a avaluar si la instal·lació pot continuar operant amb garanties de seguretat nuclear i protecció radiològica. Un cop superat aquest filtre, la decisió és essencialment econòmica, energètica i política.
Madrid sosté que el context ha canviat respecte del que es preveia quan es va acordar el calendari de clausura. La crisi a l’Orient Mitjà ha elevat els preus i la volatilitat dels combustibles fòssils i ha incrementat la vulnerabilitat associada a la dependència exterior del gas. Mantenir Almaraz temporalment en funcionament permet, segons el Ministeri, reduir aquesta exposició mentre continuen desplegant-se les renovables, l’emmagatzematge i les infraestructures necessàries per electrificar l’economia.
En l’escenari de sensibilitat elaborat pel govern espanyol, mantenir Almaraz fins al 2030 reduiria la generació renovable només un 1,4% respecte de l’escenari del Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC), mentre que la generació amb gas natural disminuiria un 7%. És a dir, segons el mateix Govern, la nuclear addicional substituiria principalment gas, no les renovables.
Això permet posar xifres al debat massa sovint plantejat com una confrontació entre nuclear i renovables. L’objectiu d’un sistema elèctric no hauria de ser maximitzar una tecnologia determinada, sinó proporcionar energia descarbonitzada, segura i competitiva. Espanya té un avantatge evident en solar i eòlica i té sentit explotar-lo al màxim. Però d’aquí no se’n deriva necessàriament que calgui retirar generació nuclear existent abans que les tecnologies que l’han de substituir estiguin plenament desplegades.
El PNIEC aspira que les renovables representin el 81% de la generació elèctrica el 2030, davant del 56,8% registrat el 2024. Preveu 76,4 GW de fotovoltaica, 62 GW d’eòlica, més de 22 GW d’emmagatzematge i 12 GW d’electrolitzadors, alhora que assumeix un augment de la demanda elèctrica del 44% entre 2024 i 2030. Amb la trajectòria actual, l’objectiu solar sembla plenament assolible, però hi ha retards importants en eòlica i emmagatzematge.
Planificar un sistema energètic a quinze anys exigeix revisar les hipòtesis quan les circumstàncies canvien. I aquí apareix la contradicció central de la decisió sobre Almaraz. El Govern defensa que la pròrroga redueix gas, limita l’exposició als preus internacionals, té un impacte insignificant sobre les renovables, no compromet els objectius climàtics i no genera costos addicionals rellevants en residus. Però simultàniament sosté que el calendari de tancament fins al 2035 no necessita ser reconsiderat.
Finalment, la pròrroga trasllada la següent gran decisió nuclear més enllà de l’actual legislatura. Un futur govern espanyol podrà mantenir el calendari existent o revisar-lo. Almaraz pot acabar sent, per tant, més que una mera excepció de 31 mesos, i pot convertir-se en el precedent que obligui a discutir Ascó, Vandellòs, Cofrentes i Trillo amb dades actualitzades.
