Ara que finalment Esquerra ha desencallat els pressuposts del 2026 el govern sembla del tot centrat en el dia a dia. El dia a dia vol dir anar-hi anant. Mirar de convèncer els mestres que no siguen tan díscols, esperar que els metges no responguen a l’acord amb els mestres –si n’hi ha– amb més mobilitzacions, posar una candeleta la Mare de Déu dels Impossibles perquè Rodalies no els done l’estiu, passar el rosari sioux perquè el déu del foc no enrame incendis els pròxims mesos…
Tot això no és que semble important, és que és important de veres. Entre tots els governs de les últimes dècades –amb el suport indefallible de l’Estat– han aconseguit amargar la vida quotidiana del català ara ja resignat. El dia a dia a Catalunya és una competició d’alta resignació. Per tant, mirar que alguna cosa funcione una mica millor és un propòsit ben lloable. Si el govern, ara que tindrà pressuposts, ni que siga a mig curs, ja pot soldar el plom d’alguna canonada, que el Senyor li ho recompense.
Com que el fet que els metges, els mestres i els mossos no s’alteren tant és una cosa extraordinària, no és rar que el curtterminisme ho enrame tot. Sobreviure vol dir que el tren de Vilafranca no trigue quatre hores a arribar a Barcelona. Així és la vida a la Catalunya del segle XXI. No és estrany, doncs, que ningú tinga l’excèntrica intenció d’anar més enllà.
Si el present és negre i amarg, per què preocupar-se pel futur? Pot ser el futur pitjor que el present? Doncs, sí, senyor. Pinten bastos. El futur fa pitjor cara, perquè tot és susceptible d’empitjorar.
Qui s’ha encarregat ara de definir aquesta negror ha estat un equip d’economistes coordinat per Xavier Roig, que han redactat l’informe Fènix. Aquests senyors són optimistes perquè l’au Fènix renaix de les pròpies cendres i això equival a expressar confiança en les solucions que proposen. Cap problema si depengueren d’ells. Però depenen d’algú que creu que Fènix és Fèlix el gat.
Els autors de l’informe –Fènix, no Fèlix– alerten que el model econòmic actual de Catalunya –que ha anat arrapant-se al país a poc a poc i sense que es note– és “insostenible” i aboca el país “al retrocés econòmic i a la ruptura de la cohesió social a mitjà termini”, si no s’adopten mesures estructurals. Per què aquests senyors s’alarmen tant? Perquè, segons els indicadors més solvents, el creixement del PIB a Catalunya, que és més trompetejat que l’entrada de Juli Cèsar a Roma, no s’ha traduït en una millora significativa del PIB per càpita. És a dir i perquè s’entenga, Catalunya sembla ara més rica, però els catalans són més pobres.
Denuncia l’informe que, si Catalunya ha experimentat en els darrers anys una expansió demogràfica excepcional, ha estat perquè hi ha hagut una creació enorme de llocs de treball amb sous molts baixos, ocupats gairebé per la immigració. Una immigració poc o gens qualificada que ha acabat tenint un efecte negatiu sobre la productivitat, que ha anat empitjorant. Aquesta tendència nefasta ha estat compartida alegrement i inconscientment pel País Valencià i les Illes Balears. Els Països Catalana seran suïcides o no seran.
Els autors de l’informe Fènix –que no Fèlix– titlen els sectors que han crescut en els darrers anys d’“altament subvencionats”, perquè paguen tan malament als seus treballadors que aquests no generen prou ingressos fiscals per sostenir els serveis públics que reben. És a dir i perquè s’entenga, com més treballadors genera el teixit productiu català, pitjor. Per il·lustrar i concretar aquesta mena de llocs de treball distòpics, els autors assenyalen el turisme de sol, platja i gelat de duro i la indústria càrnia.
Per resoldre el laberint corrosiu en què ha entrat el país, els autors de l’informe –més Fènix que mai en aquest punt– demanen augmentar la transparència fiscal per conèixer el valor afegit aportat per cada sector productiu, eliminar els avantatges fiscals que afavoreixen la baixa productivitat, incrementar el salari mínim per frenar l’expansió de llocs de treball poc qualificats, implementar polítiques d’immigració selectiva, reduir la capacitat turística, reformar les polítiques d’ocupació, revisar el sistema fiscal per evitar recórrer constantment a la penalització de les rendes del treball i l’estalvi, i fer obligatori l’ús del català com a requeriment per a ocupar llocs de treball d’atenció al públic. Ausades ma vida.
S’hi pot coincidir i se’n pot discrepar, però qui tinga més d’un dit al front pot arribar a la conclusió que almenys aquests senyors han pensat el país del present i el del futur immediat. No els agrada el que hi veuen, però proposen solucions concretes i correctives. Aquests senyors no han cobrat per pensar i fer aquest informe. Els qui cobren per pensar i fer ni pensen ni fan. Això sí, ara aprovaran els seus pressuposts. I podran continuar subvencionant encara més llocs de treball altament subvencionats.
