Malgrat les opinions que escampa la bombolla de l’M-30, el BBVA no ho té fàcil per sortir airós de l’OPA al Sabadell. Madrid veu la desaparició del banc català com un problema de províncies. Ja s’ho faran, els catalans. De fet, fins i tot part de l’independentisme llegeix l’ofensiva de Carlos Torres per annexionar-se el banc en un sentit similar: Espanya vol l’OPA perquè és dolenta per a Catalunya. Però una capitalització de 15.000 milions d’euros, per desgràcia, no l’aportem vuit milions de catalans. El negoci que comanda Josep Oliu transcendeix de molt les fronteres del Principat i, de fet, alguns dels territoris més afectats per la concentració bancària estan ben a l’oest de Fraga. “Els gallecs estan que s’apugen per les parets”, m’explicava un important accionista vallesà. Bilbao té més enemics que Catalunya.
Com qualsevol madrileny -i Torres ho és, malgrat que el paper sostingui que la seu del seu banc és a la Plaça San Nicolás- el govern del BBVA va sobrevalorar la seva pròpia habilitat. Es creuen el centre del món; i el centre del món mai pot fallar. “És un banc massa gran, això sortirà bé”, defensen les corretges de transmissió dels seus interessos a la capital espanyola. Però les ficcions del teixit mediàtic finançat per Ayuso tenen les potes curtes. Xoquen de cara amb els interessos polítics de Pedro Sánchez, per a qui la madriditis és molt i molt incòmoda -si fos per ells, fa anys que hauria estat desnonat-. La Moncloa necessita que Sant Jaume guanyi batalles, i la de les grans empreses és la més important de totes si es vol mantenir la pax sociata. Però també xoquen amb el principi de realitat: el Sabadell, simplement, val més del que volen pagar per ell. Per a la dreta empresarial madrilenya, jo no puc llogar un pis per menys del que dicti la llei de l’oferta i la demanda; però un banc sí que es pot comprar a pèrdues.
Contra una Madrid barroera, poderosa però maldestra, l’OPA pot tenir els dies comptats. El baló d’oxigen que necessita, però, pot venir d’una trinxera inesperada: la del ministeri d’Economia. Carlos Cuerpo, pel que diu davant els mitjans, es veu guanyador. Quan Sánchez va anunciar la consulta pública a la ciutadania per informar el Consell de Ministres dels riscos de l’operació, Cuerpo va anar més enllà, i va projectar un futur en el qual moviments com aquests “són la norma”. És a dir: derrotar al BBVA no només és guanyar políticament al Madrid del PP, sinó també establir un precedent per evitar qualsevol moviment a empreses cotitzades que molesti a Ferraz. En el seu afany de controlar el gran capital, Ferraz no només volia aturar Torres; també volia dotar-se d’una eina per aturar qualsevol altre que plantegi moviments que no entrin als seus plans.
No seré jo qui triï per morir el turó de la liberalització d’empreses estratègiques. Si Sánchez vol tenir armes per carregar-se operacions com la d’STC sobre Telefónica, que ho faci. Però amb l’invent de la consulta pública, ha obert una porta que volia ben tancada: la via judicial. Es miri per on es miri, el test de mercat no consta entre les eines que la Llei de la Competència atorga a l’executiu per controlar operacions de fusió. Pels seus interessos polítics -i, encara més, per l’ego descontrolat del socialisme ibèric- la Moncloa ha donat un camí clar de sortida a l’entorn del BBVA per impugnar qualsevol decisió que prenguin. El primer recurs ja és a l’AN, i, segons com justifiqui Economia l’ús de les respostes al formulari obert en el seu informe definitiu, podrien aparèixer molts més. Les acrobàcies, doncs, al circ; però no a una OPA que pot destruir 10.000 llocs de treball a Catalunya i enfonsar el crèdit empresarial en 75.000 milions d’euros. Cuerpo és cada dia més a prop del Sol, i si les ales de cera cremen, no només caurà ell. Caurà bona part del teixit econòmic català.
