El president de Foment Nacional del Treball, Josep Sánchez Llibre, ha titlat d’“alarmant, profundament indignant i absolutament intolerable” el dèficit d’inversions en infraestructures que ha perpetrat el govern de l’Estat a Catalunya en el darrer sexenni. Fan curt quan només apamen sis anys, però, en tot cas, aquesta ha estat la darrera expressió d’una llarga maldat.
Un estudi del mateix Foment calcula aquest dèficit en quasi 50.000 milions d’euros. Sánchez Llibre ha anat més enllà i ha denunciat que tot això ha estat conseqüència d’una gestió pública “nefasta, que no sols no es corregeix, sinó que cada cop és més greu”.
L’anàlisi i la conclusió són encertades. I la constatació, tan sentida i tan amarga, encadena una sèrie de preguntes. La primera sobre el color del partit polític que ha governat a Espanya en els darrers sis anys i les circumstàncies en què ha mantingut l’oprobi. N’ha estat el PSOE –i no el PP– el responsable. I ho ha fet sota la presidència d’un dirigent polític que es va comprometre a mirar l’Espanya des d’un altre angle. La mirada perifèrica li ha servit de poca cosa a Sánchez. Perquè, d’un costat, el territori es continua buidant i, de l’altra, els motors econòmics de l’Estat continuen al vagó de cua en inversions públiques.
I tot això Pedro Sánchez ho ha fet –i ací arriba la segona pregunta– amb el suport necessari de qui? És doblement vexatori que la situació s’haja agreujat encara més quan el govern socialista espanyol ha d’assegurar la continuïtat de Salvador Illa com a president d’una Generalitat ara “normal, estable i amiga” i quan el suport parlamentari de l’executiu al Congrés depèn de dos partits independentistes. Aquesta horribilis politica ha estat i és possible perquè ni els socialistes ni els independentistes catalans han tingut el poder o l’encert de variar-la.
La tercera pregunta l’hauria de respondre el mateix president de Foment. De fet, Sánchez Llibre ja es respon quan es lamenta que tot el que ha proposat la patronal catalana en el cas concret del Consorci d’Inversions “ha fracassat i qui més n’ha quedat perjudicat és Catalunya”. Cal anar més enllà i demanar-se en què ha reeixit Foment per revertir el dèficit fiscal, la mesquinesa de les inversions de l’Estat i la reducció vexatòria de les execucions.
Si tot el que ha plantejat Foment tant per esmenar l’execució d’obres per part de l’Estat com per reduir el dèficit fiscal que pateix el país ha fracassat, com és que no corregeixen una actitud que no ha dubtat a posar-se del costat dels poders centrals quan les institucions catalanes han volgut anar més enllà?
Foment ha estat un col·laborador necessari en la deslocalització de les seus socials de les empreses catalanes. La gran patronal catalana ha fet de fidel infanteria territorial de la repressió de l’Estat contra l’independentisme, el govern i el Parlament catalans en els moments en què van plantar cara a l’Estat. De què es queixa ara Josep Sánchez Llibre?
No calia que Foment prenguera una actitud que els seus integrants no podien assumir, però era necessari posar-se tant al costat de la repressió? Com els ho ha agraït després el mateix Estat?
És possible que, en nom de la gran patronal catalana, Sánchez Llibre estiga constatant una terrible feblesa nacional. La feblesa d’un país sencer, des de la patronal fins als sindicats i els partits, que no pot resoldre els seus problemes ni contra l’Estat ni amb l’Estat. La constatació és ben amarga, perquè situa Catalunya en una resignació cruel i permanent.
Potser la pròxima vegada que algú plantege una demanda de màxims Foment del Treball Nacional no s’hauria d’alinear amb tant d’entusiasme al costat dels responsables dels mals que pateix el país. Uns mals que, en paraules del mateix Sánchez Llibre, afecten “el benestar dels catalans”. Més que el benestar, les polítiques dels successius governs de l’Estat motiven i instiguen un malestar absolut. Just i necessari.
El president de Foment prova de resoldre la qüestió demanant “el màxim consens i la unitat d’acció més àmplia possible”. Unitat d’acció? Com poden demanar unitat aquells que van desunir i fragmentant la política catalana posant-se sense fissures al costat dels responsables de tant de mal?
