“El darrer conveni ja el vam signar al comitè de vaga”, recorda Bernardo Fuentes, de la sectorial del metall de la UGT FICA de Catalunya. L’acord que regeix les condicions laborals dels treballadors metal·lúrgics de Barcelona fa temps que és u document més que calent. Els dos sindicats majoritaris, la mateixa UGT i Comissions Obreres, i la Unió Patronal Metal·lúrgica, l’organització que representa els patrons en la taula sectorial, no han estat capaços de negociar sense armes sota la taula. El darrer document, encara vigent, havia de treure els empleats del pou d’una llarga crisi inflacionista, que va retallar substancialment el seu poder adquisitiu. Ara, sosté Fuentes, el món empresarial “se sent fort” per la “situació política del país”: l’enfrontament constant de la patronal espanyola, la CEOE, amb la Moncloa, ara amb la reducció de jornada a 37,5 hores setmanals com a camp de batalla, esperonen la UPM a fer demandes molt llunyanes a les que posa sobre la taula la part social. Fins al punt que, el passat dijous, es va tancar la setena taula negociadora no només sense acord, segons fonts presents a la conversa, sinó sense cap fonament perquè n’hi hagi un. El secretari general de la federació d’indústria de CCOO a Catalunya, Josep Rueda, en declaracions a aquest mitjà, llança un ultimàtum: “el 16 de setembre tenim una altra reunió. Si aquell dia la patronal no ens ha fet una proposta per encarar el conveni, a l’octubre anirem al conflicte“.
Segons les fonts sindicals consultades, la plataforma reivindicativa parteix d’unes millores salarials coincidents amb l’Acord Estatal per a la Negociació Col·lectiva, ratificat per UGT, Comissions Obreres i la CEOE. El pacte recomana pujades salarials d’un 3% cada any de vigència d’un conveni col·lectiu, ampliables fins al 4% segons el rendiment de cada sector. Per a Rueda, tot parteix d’aquí: “no signarem cap conveni que quedi per sota de l’AENC”. La patronal, però, hauria pres un punt de partida llunyà al dels representants de les plantilles, malgrat que encara no ha detallat la seva proposta. Consultada per aquest mitjà, la UPM ha declinat fer comentaris, a l’espera d’elaborar un posicionament conjunt. A més, destaquen, les propostes que s’han fet fins ara busquen erosionar algunes garanties retributives que el passat conveni sí que concedia, com ara la compensació i absorció dels augments salarials. En l’acord que va regir el sector el darrer trienni, mitjançant una transitòria, els sindicats van aconseguir evitar aquesta compensació i absorció -és a dir, van evitar que les millores dels sous a compte de conveni es poguessin descomptar de les pujades de sou individuals anteriors, pactades entre empresa i treballador-. “El conveni ha de servir per millorar el sou de tots els treballadors, independentment de la seva situació i de com va negociar el seu contracte cadascun”, argumenta Fuentes.
També xoquen en el que correspon a la clàusula de garantia salarial segons l’IPC, que hauria de protegir el poder adquisitiu de les nòmines davant pujades de la inflació; un punt que, cal recordar, també es va assolir ara fa tres anys, en l’acord del 2022. Es tracta d’una palanca que algunes patronals, especialment en l’àmbit industrial, han rebutjat en els darrers anys, especialment arran de la crisi de preus arran de la guerra a Ucraïna. Llavors, en el cas del metall, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va garantir a les plantilles barcelonines una pujada de sou del 7% “que no ens volien pagar”. “I, tot i això, el sector funciona perfectament. No ha caigut el món”, sentencia Rueda, negant les alarmes empresarials sobre els efectes de les pujades de sous. Amb tot, els sindicats asseguren que “no es farà cap pas enrere quan ja hem conquerit elements importants”. El representant de CCOO veu aquests retrocessos en l’àmbit salarial una estratègia negociadora. Acusa la UPM, de fet, de “voler portar-nos a l’abisme” per acabar tirant endavant el conveni només amb les millores salarials, “i que la resta caigui”. “Però, aquest cop, no serà així”.
La distància entre les dues parts de la taula, ara per ara, és total. Fuentes, però, és optimista; no per les concessions que puguin fer els patrons, sinó per la capacitat de mobilització del sector. “Mantenen l’enfrontament fins que s’adonen que la situació de bloqueig només porta al conflicte dur”, sosté l’ugetista. Ambdós sindicats consideren que les plantilles estan tan preparades per sortir al carrer com el 2022, quan van asseure els empresaris a la taula enmig de la vaga. “El dia 1 de juliol vam fer una jornada de concentració improvisada i vam tenir un resultat fantàstic; i ho vam fer sense forçar la màquina”, avisa el representant del metall.
L’atzucac de la reducció de jornada
Els sindicats ja fa temps que alerten del risc que suposa per als nous convenis col·lectius el bloqueig de la reducció de jornada per llei. Per al món empresarial, les 37,5 hores haurien de formar part de la negociació col·lectiva, i, per tant, en alguns àmbits bloqueja les converses per als acords marc, tant estatals com locals. Per a Fuentes, frenar l’aprovació del conveni per això no té sentit, en tant que “és una reforma que farà el govern espanyol i, per tant, ens haurem d’adaptar a les condicions que posi, d’una forma o una altra”. Rueda, per la seva banda, denuncia que la UPM ha rebutjat les aproximacions sindicals per posar la qüestió sobre la taula de la negociació col·lectiva. “La CEOE diu que és una aberració traure això del diàleg entre empreses i sindicats però, quan ho proposem, ens diuen que ni parlar-ne. Fa 30 anys que soc al sector, i mai s’ha rebaixat la jornada de forma significativa”, critica. L’única modificació que s’ha fet al respecte ha estat un permís retribuït de 12 hores que, de fet, també es va haver de portar al TSJC.
Més enllà de l’estat de les nòmines, els treballadors del metall de Barcelona exploren ampliar els drets de les plantilles amb, per exemple, millors garanties de seguretat laboral; o projectes d’igualtat més ambiciosos. Des de CCOO fan referència, entre altres qüestions, a fixar per conveni ajudes a treballadores que hagin estat víctimes de violència masclista. Entre altres coses, es planteja flexibilitzar el torn de la persona afectada per evitar qualsevol contacte amb el seu agressor; o una possible excedència de sis mesos garantida per l’acord sectorial.
La bandera patronal de l’absentisme
Una altra de les posicions patronals que denuncien els sindicats és la campanya contra el que anomenen absentisme laboral, que s’ha apropiat de bona part del seu discurs darrerament. Segons UGT i Comissions, la UPM busca “afegir una referència a l’absentisme” en el conveni, un punt que la part social no accepta. “La consigna és que els treballadors falten a la feina perquè volen, i que els metges hi faciliten la baixa. Però absentisme vol dir absències perquè vols; tota la resta són drets laborals”, argumenta Rueda. Malgrat que, de cara a aquest conveni, encara no hi ha una proposta tancada, des de Comissions consideren que concedir-ho obriria la porta a, en el futur, aplicar clàusules regressives. “Volen posar la pica a Flandes perquè, després, acabem parlant de mesures concretes”, sosté el secretari general d’indústria; com ara represàlies contra els treballadors que estiguin de baixa o en permisos reconeguts pel conveni més d’un percentatge de la jornada anual. Fuentes s’hi oposa diametralment: “les millores a la llei de famílies s’han d’aplicar al conveni, i fins i tot en això ens estan posant peròs”. En aquestes condicions, tot sembla abocat a un xoc directe el pròxim octubre, en paral·lel als que es preveuen en convenis col·lectius de la rellevància del de la construcció o les oficines i despatxos. Barcelona, doncs, espera una nova tardor laboral calenta.
