“Cada vegada costa més trobar gent jove al camp”. Una frase breu i concisa que reflecteix la percepció de la pagesia que fa relativament pocs anys que s’ha fet càrrec de les terres i que s’ha intentat fer lloc dins un sector cada vegada més envellit. La Genoveva Camats i en Joan Antoni Camats són dos germans de Corbins, un petit poble del Segrià, que l’any 2017 van assumir el repte de posar-se al capdavant del negoci familiar: Cireres de Corbins Camats Carpi. L’empresa, que fa més de 40 anys que està especialitzada en el cultiu de cireres, sempre havia estat a càrrec del seu pare. Els anys, però, pesen, i el negoci ha hagut de canviar de mans: “L’any 2017, quan jo tenia 40 anys i en Joan Antoni 35, vam agafar les regnes de l’empresa, i des de llavors no ha estat un procés fàcil”.
Segons relaten en conversa amb Món Economia des del magatzem on guarden i comercialitzen les seves cireres, des que han assumit negoci familiar han treballat per modernitzar-lo i adaptar-lo als nous temps. “Hem hagut de centralitzar i digitalitzar l’atenció als clients perquè, fins fa poc, no teníem ni telèfon. Són canvis petits, però això ha costat d’entendre a casa”, expliquen. Aquests canvis en el funcionament de l’empresa, alguns d’abast estructural, generen inevitables tensions; però no impedeixen que el pare participi encara estretament del negoci. “Costa que vulguin delegar-ho tot, i això és una càrrega amb la qual hem de conviure. Però també és veritat que moltes vegades és necessari continuar tenint ajuda del mestre que ho va posar tot en marxa”, argumenta Joan Antoni, que és agrònom de professió i s’encarrega de portar el dia a dia del camp. Els reptes, però, van més enllà. També s’han hagut de fer càrrec de portar al dia l’elevat volum de paperassa que han de presentar per tenir la seva explotació en regla, una de les principals reclamacions que la pagesia ha posat sobre la taula durant les setmanes de manifestacions a les carreteres. “La infinitat de complicacions burocràtiques és un dels grans motius que tira enrere la gent jove”, assevera Genoveva Camats.
Les “barreres econòmiques” de tirar endavant una explotació
Els germans Camats han mantingut el negoci familiar, però aquesta no és la realitat de tots els agricultors joves -grup compost, segons definició, per tots els pagesos d’entre 16 i 40 anys- del camp català. L’Andreu Aragonès va decidir emprendre l’aventura de posar en marxa el seu propi negoci. Abans de començar amb Fruites i calçots Andreu, una explotació especialitzada en el cultiu i la venda de tota mena de fruita i de calçots -els quals cullen i comercialitzen cuits durant la temporada alta- treballava al camp amb la seva família. “Vaig començar de ben jove quan vaig acabar els meus estudis a l’escola agrària. Sempre he treballat al camp. Després de la pandèmia, a causa de discrepàncies amb la meva família sobre com havíem de portar el negoci, vaig decidir marxar, comprar les meves terres, i començar des de zero”, explica. L’Andreu relata que des que s’ha fet càrrec de la seva explotació ha hagut de fer front a adversitats econòmiques. “Quan poses en marxa el teu propi negoci has de fer una gran inversió, perquè cal tenir en compte que des que plantes un arbre fruiter fins que arriba el fruit poden passar cinc o sis anys. La sequera o qualsevol gelada inesperada ho poden enviar tot en orris. És una cursa a llarg termini”.
Per tal de donar suport als joves agricultors, la reforma de la Política Agrària Comuna (PAC), aprovada el 2023 i amb validesa fins al 2027, preveu una prima mínima d’ajuts de 22.000 euros per a la pagesia. Ara bé, tal com explica el representant de joventut d’Unió de Pagesos, Sergi Claramunt, aquestes subvencions tenen truc: “Els 22.000 euros no arriben de cop. El primer any en reps 11.000 i, al cap de dos anys, arriba la resta”, assevera, tot i que alerta que “no sempre arriba a les mans dels pagesos la quantitat estipulada”. Per tancar aquesta escletxa de finançament, les entitats pageses del país fa temps que reclamen al Govern un sistema de bestretes del 100% de l’import compromès per Brussel·les que agilitzi l’arribada dels fons europeus a les arques dels productors. Un sistema, val a dir, inclòs -no sempre amb els muntants màxims- a moltes de les resolucions aprovades en el darrer ple monogràfic del Parlament de Catalunya.
Aquestes ajudes, però, són mínimes. En cas que es requereixi un volum més gran -a causa de les característiques de l’explotació i la tipologia de material necessari per dur a terme la feina-, els ajuts poden ascendir fins a 37.500 euros, i també es reben fraccionats en dues tongades. Per tal de poder rebre aquesta subvenció, però, el pagès sol·licitant s’ha de comprometre a explotar les terres, com a mínim, durant cinc anys, i a no tenir una extensió superior a 100 hectàrees. “Els ajuts són útils, però la inversió que es necessita és molt superior. Els joves vivim al dia, i això suposa una barrera econòmica enorme a l’hora d’introduir-se en aquest sector”, lamenta el representant de jovent d’Unió de Pagesos. És per això, i tal com confirmen els pagesos consultats per aquest diari, que la manera més ‘senzilla’ de fer-se càrrec d’una explotació agrícola és continuar el negoci familiar. Ara bé, les complicacions del relleu generacional no són exclusivament econòmiques.
El mite de la pagesia jove
L’Antoni Aresté, propietari de Mel Can Toni, va començar a treballar en el negoci familiar quan tot just tenia 18 anys, ja que va optar per no continuar la seva vida estudiantil i posar-se a treballar directament al camp. Des del seu magatzem de Seròs (Baix Segrià), l’Antoni explica que és la quarta generació apicultora de la família i que ha sigut l’encarregat d’ampliar l’horitzó amb el qual treballen, fins a arribar a distribuir el seu producte en una vuitantena de supermercats Caprabo i Aplus, tot i que bona part de la venda se centra en el comerç detallista. Durant els anys que porta al capdavant de l’empresa ha vist com la pagesia s’envellia, i els possibles successors desapareixien a poc a poc: “Mentre que a les ciutats els joves lluiten per arribar a final de mes perquè els preus abusius dels pisos compliquen molt les coses, els joves de poble intenten marxar per trobar les comoditats [sobretot laborals i d’oci] que aquí no troben. Si no hi ha joves que han viscut la pagesia des de ben petits, és molt difícil garantir el relleu”, argumenta l’Antoni.
En aquests moments, la pagesia jove és una espècie de mite. Si bé és cert que hi ha gent menor de quaranta anys que treballa al camp, pocs d’ells ho fan com a propietaris de les terres. I, dels que ho fan, molts d’ells les adquireixen durant l’etapa que se’ls considera jovent, però quan comencen a rebre els primers fruits ja no formen part d’aquesta categoria. De fet, segons les dades del Cens Agrari del 2020, només un 4,84% dels caps d’explotació de Catalunya tenen menys de 35 anys. Una dada que creix lleugerament fins al 7% si s’amplia el marge fins als 41 anys -moment en què es deixa d’incloure el pagès dins la categoria de jovent-. Ara bé, aquestes xifres contrasten significativament amb el nombre de caps d’explotació més grans de 65 anys, ja que un 48,09% de les terres pertanyen a persones que ja es troben en edat de jubilació.
“Cal convèncer la gent jove perquè tingui la voluntat de seguir treballant al camp per continuar adaptant-se als nous temps. El mercat canvia i el tipus de client també, però els pagesos continuen sent els mateixos”, afirma el propietari de Fruites i calçots Andreu. Similar és la posició de Claramunt, que aposta per arrelar la població al territori. En aquest sentit, critica la darrera iniciativa contra “despoblament” del Departament de Territori, una promoció d’habitatge amb preus accessibles en el món rural, perquè no s’enfoca al “problema real”: “Hem de treballar contra el despoblament dels pobles. Si evitem que la gent marxi, no caldrà intentar atraure noves persones. I això, tard o d’hora, s’acabarà convertint en relleu generacional pel camp català”, conclou. Així doncs, tot i les “barreres econòmiques”, els mals de cap burocràtics i els estira-i-arronses familiars, el canvi de generació del camp català intenta consolidar-se. La cursa, però, és de fons.
1 
