La tardor del 2022 va ser especialment tensa a alguns dels grans sectors econòmics de Catalunya. A la sortida de la crisi de la pandèmia, i enmig d’un xoc inflacionista que encara no havia assolit els seus cims més elevats, més d’un milió de treballadors catalans -a la indústria del metall, a les oficines o a les empreses constructives del país- van veure com els convenis col·lectius que cobreixen les seves condicions laborals caducaven sense un camí directe a la resolució. Després d’enfrontaments explícits, amb mobilitzacions i amenaces de vaga en algunes de les que romanen entre les forces de treball més sindicalment actives de l’Estat, la representació de les plantilles va sortir satisfeta del que va descriure com una “tardor calenta”, amb una vintena de convenis ratificats i alces salarials als volts del 4%, lleugerament per sobre de les referències anuals dictades per CCOO, UGT i la CEOE en el cinquè Acord per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva (AENC).
Amb els mesos, alguns dels nusos que van quedar lligats d’aquelles complexes setmanes s’han anat desbloquejant, com ara el d’oficines i despatxos; mentre que d’altres, com l’agropecuari, pengen encara amb importants distàncies entre sindicats i organitzacions empresarials. Sense una resolució completa, des de Comissions Obreres auguren un nou cicle de protestes a partir del setembre, amb uns 160.000 empleats afectats pel bloqueig en les converses per a tres acords sectorials fonamentals al secundari català: la química, el tèxtil i la càrnia. Com recordava en una visita a la seu de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya la secretària general d’Indústria Garbiñe Espejo, les actualitzacions legislatives encetades pel Ministeri de Treball de Yolanda Díaz tenen molt a veure amb les resistències d’unes organitzacions empresarials que, com denunciava la sindicalista, executen un “bloqueig intencionat de la negociació col·lectiva” per pressionar Moncloa. “Fins que les patronals no negociïn de forma seriosa -alertava una agressiva Espejo- un 30% de treballadors i treballadores dels sectors productius catalans sortiran als carrers”. Ja iniciat al mes d’agost, i aturades totes les reunions en el marc del diàleg social, fonts sindicals consultades per aquest mitjà apunten que els pròxims mesos de setembre, octubre i novembre prometen estirar la corda a un nivell similar al d’ara fa dos anys.
El diagnòstic dels sindicats és senzill: l’empresariat rebutja bona part de les mesures imposades pel Ministeri; fins i tot aquelles que la CEOE ha signat en el marc del diàleg tripartit, com ara la mateixa reforma laboral. “Tot i que els han signat ells, no estan contents”; ironitza Isabel Teruel, secretària del sector químic, tèxtil i arts a la secció industrial de la Unió General de Treballadors a Catalunya, UGT Fica. Per a Teruel, el moviment del capital és clar: allargar les converses a l’espera que l’executiu desencalli les 37,5 hores que ells mateixos rebutgen: “L’ambient és que no agrada; quantifiquen les pèrdues”, insisteix la sindicalista. Per sobre de la relació de competència entre sindicats majoritaris i patronal, els desacords amb Moncloa han fet més agres les negociacions a totes les escales. Quan Díaz i Garamendi tancaven acords amb relativa assiduïtat, els seus associats estaven “més receptius”; ara, però, que la governança dels empresaris s’ha retirat en tres ocasions de les seves responsabilitats negociadores, “se senten més forts per no aplicar” les exigències d’administracions i treballadors.
Química: els estralls del 10,3%
El conveni del sector químic és dels més rellevants del país -no en va, es tracta del principal exportador català amb una diferència substancial respecte del segon, com confirmen trimestre rere trimestre el Ministeri d’Indústria i l’Idescat-. Amb poc més de 100.000 treballadors i una història de certa gentilesa en les converses, una aturada substantiva de la seva activitat pot ser a temps un batzac i una sorpresa per al món productiu del país. Segons confirmen fonts de la negociació a aquest diari, la darrera reunió, planejada per al passat 25 de juny, “es va cancel·lar, perquè les posicions estaven massa allunyades”. Els sindicats majoritaris i la patronal del sector, Feique, se citen ja de cara al setembre a l’espera “d’acostar una mica més les línies”; si bé la part social rebutja moure’s de les seves línies vermelles. “En altres convenis ens hem entès més, i hem anat comprovant que les distàncies es podien salvar”, rememora Teruel. En el cas del 2024, però, la inflació s’hi ha posat al mig: després d’una actualització de taules salarials d’un 10,3% en vigor de la clàusula de revisió salarial a l’IPC de l’anterior acord, els empresaris químics no tenen pressa per tornar a actualitzar les condicions de les plantilles.
Els treballadors, mentrestant, proposen modular futurs creixements de la massa salarial sense renunciar a ells -per exemple, reformant l’esmentada secció perquè les pujades es concretin any a any, i no al final del conveni, com va passar ara fa sis mesos-. Descarten, però, retallades a aquesta compensació, atès que els increments retributius d’acord amb els preus de consum són “actualitzacions per compensar el que s’havia perdut anteriorment”. “Les plantilles estan a l’espera, i amoïnades; molta gent està disposada a atendre les mobilitzacions”, avisa la representant d’UGT, que preveu convocatòries a partir de la tardor per pressionar la part empresarial. Sobre possible concessions de la part social, la responsable ugetista és clara: “ens podem moure en moltes coses, però tenim clar en què no ens mourem”. Ni topall a l’actualització per preus ni nou càlcul de massa salarial. A partir d’aquí, “es poden cercar alternatives”.
Càrnies: sense mirar l’AENC
Més petit, però encara rellevant, serà el conflicte -en cas de produir-se- a la potent indústria càrnia del país. En conversa amb Món Economia, el responsable de negociació col·lectiva de Comissions Obreres d’Indústria a Catalunya, Javier Rubio, detecta un “especial tancament” en la posició patronal. Les parts van acordar, com recorden des d’UGT, un format de negociació punt per punt que permet aprofundir en tots els apartats que es volen adreçar; si bé els representants dels treballadors denuncien que la part corporativa “fa servir aquest format per allargar les negociacions i, de tant en tant, amenaçar d’endurir les condicions del conveni”. En concret, declara Rubio, els patrons cerquen allargar els límits de contractació per circumstàncies de la producció fins als 12 mesos -actualment el topall és als sis- o contemplar la fórmula de fixos discontinus a temps parcial, una liberalització que “no cal”, a parer de les centrals sindicals, pel bon rendiment que registra el sector -amb una xifra de negoci superior als 33.000 milions d’euros durant el 2023, segons dades de l’organització empresarial ANICE-.
Com en el cas de la química, els empresaris carnis romanen expectants per l’aplicació de les 37,5 hores, inamovible per a CCOO i la UGT. “Argumenten que puja el preu per hora de cada treballador si se’ls rebaixa la jornada”, comenta Alícia Buil, d’UGT Fica. A parer de la sindicalista, la reducció de jornada i els nous permisos retribuïts inclosos a la Llei de Famílies formen part dels fonaments del que ha de ser el nou conveni; que ha de recollir les millores reguladores al peu de la lletra, sense referències secundàries. “No és el mateix que es transcrigui de forma literal l’Estatut a que el conveni faci referència al que diu la llei”, alerta Buil; atès que, amb la segona versió, s’obre la porta a importants retrocessos en cas d’un canvi de govern que faci tirar enrere el marc normatiu. “La llei, tal com està, ja és una millora”, sentencia la ugetista. Rubio, per la seva banda, mou el focus cap al conflicte salarial, en el qual denuncia una “postura totalment tancada” per part de l’empresariat, que “ni tan sols valora els increments registrats en l’AENC” -menors, val a dir, que els que maneguen UGT i Comissions-. A aquestes escletxes s’afegeix la profunda preocupació de les plantilles per la seguretat física i psicològica, una “assignatura pendent” del sector atesa la dificultat de les tasques que es duen a terme a un escorxador. La situació sectorial, convenen ambdós representants, convida a pensar en un procés senzill, atès que “el sector no té cap problema, i no els hi interessa un conflicte”. Per a Buil, més optimista, la complexitat resideix a unificar posicions d’una taula amb vuit actors diferents. Rubio, menys falaguer, avisa que, en cas que la situació continuï enquistada, “avançarem en mobilitzacions”.
Tèxtil: una sola categoria
Les reformes que cerca la part social en els dos primers convenis queden petites envers el tèxtil, on els sindicats aspiren a obrir de bat a bat l’acord per reformar sencera l’estructura de categories laborals. Actualment, amb 10 subsectors reconeguts i una munió de nivells per branca, l’acord marc reconeix 526 tipus d’empleats, amb les seves respectives posicions en una desena de taules salarials separades. “És un conveni antiquat, que no ha evolucionat gaire”, lamenta Teruel, que apunta que el gran objectiu de CCOO i UGT és “simplificar i modernitzar” l’enteniment intern de la indústria. Tal com recull la plataforma reivindicativa conjunta, la proposta contempla “homogeneitzar els dtets entre subsectors o annexos” per evitar que professionals d’escala similar rebin compensacions i gaudeixin de drets extremadament disparells. Tot plegat, apunta Rubio, amb un clar component de gènere; atès que les branques més maltractades per la negociació col·lectiva són, també, les més feminitzades: “El ram de l’aigua, que sol cobrar molt més, és majoritàriament dels homes; mentre que el de confecció, que cobra menys, té majoria de dones”, concreta el sindicalista. Més enllà d’aquesta simplificació reguladora, CCOO i la UGT elaboren un text amb tres anys de vigència i pujades salarials per sobre de l’acord estatal, tot plegat amb l’objectiu de “fer atractiva la indústria” per a nous treballadors, ateses les dificultats de trobar mans per fer moure les factories de tèxtil. “Però la patronal no ho ha entès -conclou, resignat, Rubio-; veurem al setembre”.
