Catalunya tenia el passat juliol, segons dades de l’Idescat, 559.259 persones afiliades al Règim Especial de Treballadors Autònoms, si fa no fa una sisena part de la força de treball del país. Tot i la complexa realitat a què s’enfronten els treballadors catalans per compte propi, la quantitat de persones que trien o es veuen forçades al treball autònom fa una dècada que es manté en els mateixos muntants, una porció significativa del món laboral català. Tot i això, segons lamenta el president d’Autcat Enric Rius, des de les administracions “sempre costa que ens facin cas”. Si bé traslladar als legisladors les necessitats del col·lectiu és històricament un repte per a les organitzacions que el representen, les eleccions espanyoles del 23-J són una anomalia en el pitjor dels sentits. “Quan venien eleccions com a mínim es feia veure l’interès en el nostre àmbit; aquest cop ens trobem amb una campanya que no entra a fons en cap tema concret“, lamenta Rius.
Des de les entitats que representen el treball autònom recorden que és molt complicat parlar del col·lectiu com una sola entitat. El més de mig milió de treballadors per compte propi que hi ha a Catalunya respon a perfils diferents, amb mides, dinàmiques i estructures de funcionament específiques. “Tenim una situació molt transversal que necessita grans pactes per ser tractada”, raona la presidenta d’Autònoms Pimec Elisabet Bach. Com alerta la mateixa representant patronal, d’aquesta manera, “sense un acord de partits acabarem coixos tots”. Una visió holística de les realitats del treball autònom, però, no és garantia, a priori, de cap millora substancial. Les diferents opcions polítiques, critica Rius, no faran els deures en campanya. La percepció des del col·lectiu, segons el president d’Autcat, és que “els programes electorals els fan un mes abans de les eleccions, però les propostes no se les creuen”.
Les organitzacions d’autònoms espanyoles, en concret l’ATA –orgànicament part de la CEOE– va més enllà en la crítica a les propostes dels partits a les eleccions espanyoles. El president de l’associació, Lorenzo Amor –vicepresident també de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials– va exigir durant la clausura de l’assemblea general de l’organització, a principis del passat juny, que el govern sortint de les urnes el 27-J “no destorbi” el funcionament del treball autònom. En “moments encara difícils i complicats” per als treballadors per compte propi, Amor ha reclamat una seguretat jurídica en els darrers cursos inexistents per al col·lectiu. En una línia similar a les demandes de transversalitat i acords de les entitats catalanes, el president de l’associació espanyola reclamà que “si s’arriba a un acord de reforma laboral, del RETA o de les pensions, es respecti i no es destrueixi en els pocs mesos”. Rius, si bé comparteix el diagnòstic, no és gaire optimista, en tant que identifica una política de blocs que s’estén també a les mesures econòmiques.
Aquesta manca d’empatia que Amor identificava pel que fa a la legislació del treball autònom respon, segons el president d’Autcat, a una manca de representació del col·lectiu en els espais de decisió efectius. “El que falta quan es fan taules, quan es fan estudis, és parlar amb els autònoms”, un espai econòmic massa atomitzat i nombrós per pintar-lo sencer del mateix color. “De vegades –ironitza el representant– vaig a una reunió i resulta que l’únic autònom soc jo, la resta són funcionaris”. A més, les garanties són escasses: malgrat que les converses “en petit comitè” tracten qüestions substancials per al treball autònom, com ara les cotitzacions, les pensions o les possibilitats de conciliar, la seguretat brilla per la seva absència. “Com acabarà actuant qui governi després del 23J és encara un misteri”, comenta Bach.
Les absències: pensions, cotitzacions i baixes
Costa mostrar convenciment pel que fa a l’arribada d’acords a gran escala per definir el marc normatiu del treball autònom quan, segons les fonts consultades, la definició mateixa de treballador per compte propi continua, al congrés espanyol, en disputa. Encara es debat, segons Bach, “què és la figura de l’autònom, com aporta a la societat i com es poden millorar les seves condicions”. Aquest desconeixement de la realitat comuna del treball autònom genera importants escletxes normatives. Com denuncia Rius, fins i tot amb les recents reformes aplicades, els autònoms catalans i espanyols pateixen un “tracte absolutament discriminatori en l’àmbit tributari”. El reiterat objectiu del ministre de la Seguretat Social José Luís Escrivá per aconseguir que els autònoms cotitzin segons els ingressos reals queda encara lluny.
Val a dir que, en el cas dels partits catalans, la rebaixa de quotes està present en els seus programes. Esquerra Republicana planteja una “disminució de cotitzacions socials de tots els trams inferiors fins als 2.030 euros”. Junts, menys concret, es compromet a “reformar la tributació dels autònoms eliminant les rigideses actuals”. També apareixen als seus programes mesures de suport a la conciliació o a l’equiparació del treball autònom amb els empleats per compte d’altri en termes de permisos retribuïts. Aquesta darrera qüestió està curiosament absent del programa dels grans partits espanyols. De tots, de fet, menys del Partit Popular, que proposa una bonificació per a les contractacions que es produeixin per substituir un treballador autònom de baixa de maternitat o altres permisos de llarga durada. Tot i això, fins i tot en el millor dels casos, les mesures són vagues i no concreten xifres o terminis d’aplicació. Els grans buits, així, es tapen amb prou feines amb pedaços.
Com apunten els representants de les patronals de treballadors per compte propi al país, algunes de les reformes que afavoririen el treball autònom també serien beneficioses per als autònoms millorarien el conjunt de l’activitat empresarial. És el cas de la facilitació administrativa: si bé és cert que l’eliminació de traves burocràtiques seria beneficiosa per a qualsevol empresa, Bach recorda que els sotracs institucionals afecten especialment als “més petits i els que tenen més recursos”. En aquest sentit, Rius denuncia que, lluny de simplificar l’activitat administrativa de les empreses, s’està forçant els autònoms a fer més “gestions i tràmits per simplificar l’organització del sector públic”. Posa l’exemple de la factura electrònica, una eina que esdevindrà ubiqua a curt termini. L’aplicació concreta en les iniciatives empresarials més petites serà complexa, i l’assistència institucional és escassa. “Si jo he de fer una factura electrònica, espero que tota la informació surti d’allà; però només dono més informació a l’administració per facilitar-los la feina a ells”, etziba.
Difícil organització
L’extrema diversitat de situacions entre els autònoms fa molt difícil una organització efectiva. Aquesta manca de mobilització conjunta, que lamenta Rius, fa que els efectes de les mesures que reclama el col·lectiu siguin limitats. “Els polítics –declara el president d’Autcat– només mouen fitxa quan hi ha una mobilització important”, i la capacitat del treball autònom per exercir pressió és limitada. L’aspiració, doncs, és aconseguir l’atenció de l’administració que altres sectors econòmics tenen garantida –que els autònoms “suscitin el mateix interès que una fàbrica que tanca i s’acomiaden mil persones”–. Fins ara, asseguren els representants patronals, la relació amb els executius de torn és “cordial”, si bé poc efectiva. “Nosaltres la nostra part ja l’hem fet, que és traslladar les propostes”, assegura Bach. Els programes electorals suggereixen que l’altra banda de la taula, però, no les té en alta consideració.
1 
