La tradició contra els problemes de liquiditat dels estats és clara. Un govern amb dificultats d’accés a divises truca dos telèfons: el del Fons Monetari Internacional i el dels Estats units. La reserva federal i l’organisme dirigit per Kristalina Georgieva fa dècades que es mantenen com els principals prestadors d’última instància –aquells que, mitjançant injeccions de liquiditat, eviten la fallida de les tresoreries de tercers estats–. Un recent informe del Banc Mundial en col·laboració amb l’Institut Kiel revela, però, que les tendències estan canviant. Especialment, entre països del Sud global, aquells fora dels nuclis de poder financer clàssics al voltant de Frankfurt i Washington, la Xina està canviant els equilibris econòmics globals. L’informe, segons explica a TOT Economia l’investigador sènior del CIDOB en geopolítica global i seguretat Víctor Burguete, “posa de manifest el rol de la Xina com a prestador d’última instància” –una tasca d’especial mèrit donada l'”opacitat i manca de transparència” amb què opera la República Popular en els seus afers internacionals–.
En els darrers dos anys, com recorda Burguete, els préstecs xinesos s’han elevat fins als 92.000 milions de dòlars, al voltant del 40% del que ha executat el Fons Monetari Internacional –una xifra a agafar amb cautela, val a dir, atès que una part correspon a rollovers, és a dir, injeccions de capital corresponents a ajudes acordades en cursos anteriors–. Encara més, el Banc Mundial identifica un muntant total de 185.000 milions de dòlars entre el 2016 i el 2021, un 34% del total de l’FMI. “La diferència és que la Xina només ho fa a un grapat de països, mentre que el Fons arriba a tot el món”, apunta l’investigador. Segons el paper publicat pel Banc Mundial, països des d’Argentina a Pakistan, passant per Ucraïna, Rússia o Bielorússia s’han beneficiat d’ajudes del Banc Popular de la Xina, el Banc Xinès de Desenvolupament o altres entitats controlades pel gegant asiàtic. Una gran majoria, recorden els autors de l’informe, “fora de l’ull públic”. “Cal molta més recerca pel que fa a les ajudes xineses”, asseguren les autoritats.
Moltes de les operacions d’ajuda que la Xina posa a disposició dels seus aliats es concreten en acords de swap de divises, sigui en Renminbi o en dòlars. Així, les ajudes de la banca xinesa operen com una línia de crèdit: “els diners hi són, però no els has de fer servir si no et calen”. Si bé reclama interessos molt més elevats que els prestadors occidentals –un 5% pel 2% que reclama l’FMI– Burguete apunta que fins ara “no hi ha evidència que el govern xinès dicti disciplina econòmica”. És a dir, els països deutors han de pagar més, però a canvi no reben directrius econòmiques de cap autoritat de Beijing, al contrari que, per exemple, en el cas grec, en què el rescat va anar acompanyat d’un programa d’austeritat que, a llarg termini, ha acabat per enfonsar l’economia del país.
Així, segons apunten des del Banc Mundial, si bé la posició xinesa és encara humil en comparació amb la que ocupen l’FMI o els Estats Units com a prestadors d’última ràtio a països a prop de la fallida, cada cop s’apropa més a un paper protagonista. De fet, els autors identifiquen “paral·lelismes històrics” amb el rol que diverses entitats públiques nord-americanes van assumir després de la Segona Guerra Mundial, quan van “enviar fons de rescat a països amb grans deutes cap a bancs o exportadors estatunidencs”. D’una manera similar, de fet, part del deute que ataca la liquiditat dels països que accedeixen als ajuts xinesos és, precisament, amb bancs o empreses –principalment constructores– de la república popular. “D’alguna manera –ironitza Burguete– també rescaten el seu propi sistema financer”.
La Xina no presta gratis
Si bé és cert que la Xina no imposa –que se sàpiga– una disciplina econòmica als seus deutors, els rescats tenen un marcat sentit geoestratègic. Després d’anys buscant una connexió amb Europa via la iniciativa Belt and Road, la pandèmia ha fet replantejar els objectius a llarg termini de la potència asiàtica. “Hi ha un cert replantejament, una reconfiguració: es pregunten en quins mercats volen estar”, raona l’investigador del Cidob. Així, l’objectiu xinès és un accés prioritari a certs ecosistemes clau en els pròxims anys. Mitjançant aquestes ajudes financeres, el govern de Beijing s’assegura “aliances” amb actors clau d’una cadena de subministraments cada cop més tensa. Els rescats xinesos, més que un pagament d’interessos, busquen assegurar-se la prioritat quant a matèries primeres o l’ús d’infraestructures estratègiques. “En un entorn de competència global per assegurar l’accés a materials, és una eina més per aconseguir accés preferencial” als mercats més rellevants en processos com la transformació digital o la transició energètica.
Menys cinturó, menys carretera
Anys enrere, semblava que el focus de la Xina estava en una expansió de la seva presència internacional pel camí de les infraestructures. La famosa Belt and Road initiative, una sort de nou Pla Marshall xinès, posava el focus en una “revolució de les infraestructures” que acabés connectant els centres de poder xinesos amb l’Europa occidental. Les concrecions constructives del projecte, però, han generat “molts problemes”. “Fins al 60% de les inversions de la Xina a l’estranger han suposat problemes financers, mentre que fa 10 anys només eren un 5%”, alerta Burguete. Aquestes condicions –una barreja de manca de transparència, impagaments i dificultats per completar les tasques en diversos països– van esclatar amb la pandèmia, quan el capital humà xinès va deixar de moure’s i, per tant, moltes de les execucions estructurals es van aturar. “A partir del 2017 comença a baixar la inversió en construcció”, subratlla l’investigador –una coincidència temporal important amb la recent acceleració d’ajudes per la via dels préstecs d’últim recurs–.
